Caminava lentament, ara un peu, ara l’altre. La càrrega que duia se li feia cada cop més pesada i més tenint en compte que el camí era feixuc i costerut. Posava un peu i intentava aixecar l’altre quan el primer es mantenia ja ferm i segur al terra. Llavors avançava.... Sovint ensopegava una pedra i aquesta lliscava, i amb ella el seu peu... fent que reculés unes passes enrere. El cansament s’anaven apoderant de la seva ment mica en mica i el cim se li feia llunyà.... Aleshores es dedicà a fer el camí tot observant el què l’envoltava, aquell immens i preciós paisatge amb tons de tardor i aigües transparents, les boires que de sobte s’enlairaven i cobrien el camí i que amb la mateixa rapidesa desapareixien i deixaven entreveure la tranquil·litat i la serenor que acompanyaven aquell indret... Descobrí la pau d’esperit i, amb ella, que el cim ja no era tan llunyà ni tan feixuc el camí, sense gairebé adonar-se assolí la seva fita i un somriure li il·luminà la cara...ara ja no tenia cap més importància haver arribat més que la que calia donar-li: el preciós panorama que divisava.
“Que el voler assolir el cim no ens faci perdre la joia de gaudir del camí”
“Que el voler assolir el cim no ens faci perdre la joia de gaudir del camí”
