pinzellades de vida

El camí

noreply@blogger.com (JANA) — Wed, 22 Oct 2008 18:43:00 +0000

Caminava lentament, ara un peu, ara l’altre. La càrrega que duia se li feia cada cop més pesada i més tenint en compte que el camí era feixuc i costerut. Posava un peu i intentava aixecar l’altre quan el primer es mantenia ja ferm i segur al terra. Llavors avançava.... Sovint ensopegava una pedra i aquesta lliscava, i amb ella el seu peu... fent que reculés unes passes enrere. El cansament s’anaven apoderant de la seva ment mica en mica i el cim se li feia llunyà.... Aleshores es dedicà a fer el camí tot observant el què l’envoltava, aquell immens i preciós paisatge amb tons de tardor i aigües transparents, les boires que de sobte s’enlairaven i cobrien el camí i que amb la mateixa rapidesa desapareixien i deixaven entreveure la tranquil·litat i la serenor que acompanyaven aquell indret... Descobrí la pau d’esperit i, amb ella, que el cim ja no era tan llunyà ni tan feixuc el camí, sense gairebé adonar-se assolí la seva fita i un somriure li il·luminà la cara...ara ja no tenia cap més importància haver arribat més que la que calia donar-li: el preciós panorama que divisava.

“Que el voler assolir el cim no ens faci perdre la joia de gaudir del camí”

PLUJA

noreply@blogger.com (JANA) — Sun, 20 Apr 2008 19:09:00 +0000

La pluja queia sota el cel de primavera, era allò que desitjàvem des de fa temps, esperant sempre quelcom que no tenim; com aquelles paraules que volem escoltar i no vénen...i el silenci que tampoc mai arriba, no fora cas que llavors poguéssim escoltar la nostra ànima. Preferim el soroll perquè ens distreu, ens obliga a estar atents a l’entorn per no haver d’entrar dins nostre.

UN MÓN EN CADASCÚ.

noreply@blogger.com (JANA) — Fri, 29 Feb 2008 16:23:00 +0000

Aquest cap de setmana passat, dies 16 i 17 de febrer, vaig tenir el goig de compartir-lo amb vint-i-dues excel·lents persones: algunes de conegudes de ja fa un temps d’altres acabades de descobrir i amb la il·lusió d’anar-les coneixent al llarg de les rutes que ens esperen per compartir.
Un grup de gent molt heterogeni, procedent de molts llocs diversos de la geografia del nostre petit país, totes elles carregades però de ganes de viure, de sentir, de descobrir....Mica en mica pots anar aprofundint en la vida de cadascun de nosaltres; les estones de caminada, si el esbufecs ho permeten, donen per estones de llarga conversa....Llavors descobreixes que tots amaguem una història al darrera, ni pitjor ni millor que la pròpia sinó personal i única, carregades però totes elles de sentiments, emocions i emotivitat, que formen part d’un passat, recent o llunyà que ha marcat d’alguna manera les nostres vides. Descobreixes dolor, patiment, absències, sol.lituds i t’adones que malgrat aparentment sovint les vides de tots hagin transcorregut tranquil·les, la realitat és una altra, t’adones de la duresa dels moments viscuts per molts i t’ajuda en certa manera a sentir-te més acompanyat en la superació de petits reptes diaris, a buscar alegries després d’etapes de tristesa, a riure perquè ja hem plorat massa...en definitiva, ens adonem que la pròpia història no és única, ni la més trista, ni la més dura, simplement és una més de les tantes que amaguem cadascun.

BON ANY!!

noreply@blogger.com (JANA) — Fri, 04 Jan 2008 12:36:00 +0000

Massa sovint, al canviar d’any, intentem omplir-nos de propòsits pel nou que es presenta. Acostumen a ser plens de bones intencions, referents a la salut personal (deixaré de fumar, aniré al gimnàs faré dieta....), temes familiars o de feina. Llavors, a mesura que transcorren aquests 365 dies, ens adonem que no han servit de res, que tots aquests propòsits acostumen a ser tòpics de tot allò que sabem que caldria fer i que no fem....allò de que la teoria la sabem però la pràctica costa molt d’aplicar... Per això aquest any m’he proposat no fer cap propòsit (valgui la redundància), acceptaré allò que vingui, faré el que cregui quan ho cregui oportú i sempre dins les meves pròpies possibilitats i força de voluntat. Potser si, però, que manllevaré el d’una bona amiga amb la qual vaig tenir el goig de compartir el Cap d’Any i que vaig trobar genial: Procuraré trobar un motiu per somriure i regalaré un somriure CADA DIA.

T'acompanyo en el dolor de l'absència

noreply@blogger.com (JANA) — Wed, 28 Nov 2007 19:49:00 +0000

La matinada d'un fred dia de novembre ens deixava el pare d'un bon amic.

Casualitats de la vida, el mateix dia que jo feia tres anys que em separava o que la mare feia 76 anys.... No té res a veure una cosa amb l'altre, simplement portes que es tanquen, d'altres que s'obren i d'altres que continuen mig obertes....

La musa inspiradora no m'està acompanyant fa una llarga temporada i em poso davant el temut paper en blanc i milions de pensaments volten pel meu cap però incapaç de plasmar-ne un de sol davant tanta magnitud immaculada. Ha hagut de ser la mor d'algú que m'ha permès escriure aquestes poques paraules i aquest curt poema:

Ulls amarats de llàgrimes,
dolor d’absència....
Remembrança d’uns mots,
d’un gest,
d’una rialla o un somriure....
Mica en mica, com una espelma que s’apaga,
un cor deixa de bategar,
Però el record restarà per sempre
entre ànimes que glatiran per no oblidar mai la seva presència.

En record al pare de l’Albert.
26/11/07
Jana

TORNEM A LA RUTINA.

noreply@blogger.com (JANA) — Thu, 13 Sep 2007 19:19:00 +0000

Fa 2 dies que sento el pis enormement buit. Ni la tele, ni l’ordinador m’aclaparen amb el seu soroll. Silenci…. Des del dia 21 d’agost fins abans d’ahir (11 de setembre) es pot dir que hem compartit les 24h. Si, si, ja sé que hi ha moments que m’aclapareu, que us voldria lluny, però…ja sabeu que en el fons no és cert. Heu estat la meva companyia constant tots aquests dies compartint unes molt bones i agradables vacances: Primer a la Sènia amb la nostra estimadíssima Alícia i família, llavors a casa compartint els dies amb la Play, la Gamme Boy, l’Emule i algunes escapades... Finalment a Mallorca, les merescudes vacances sobretot pels avis. Tots 5 i la nostra entranyable i estimada Caterina vam gaudir de dies magnífics, unes boniques estades contemplant paisatges i uns còmodes viatges amb la llogada “fragoneeeeeta” de 9 places!! Qui m’ho havia de dir a mi que em convertiria amb una autèntica xofera pujant i baixant estretes carreteres vers el Cap de Formentor?
Han estat dies molt bons amb moments no tan bons, veient sobretot el llast de la malaltia de l’avi i la poca mobilitat de l’àvia... però ells també hi eren i n’han gaudit, i, sobretot, al costat Na Cat, amb la seva serenor i pau. Només desitjo que quan sigueu més grans recordeu amb un ample somriure aquests dies...
Ahir ja tot va tornar al seu lloc, vosaltres a escola (4rt. i 1er. d’ESO....com passen els anys....!!) Jo a la feina, els avis tranquils al seu entorn habitual i Na Cat a l’altra banda del mirall però sempre al costat del nostre cor.

Tornem a l’habitual rutina, a la custòdia compartida, als dies grisos i cada cop més foscos; senyal inequívoc que arribarà la tardor i després el fred hivern....

Entre tots* em doneu un alè de vida, de placidesa i de felicitat! ;-)
*(i també els que no anomeno però que porto en mi)

noreply@blogger.com (JANA) — Fri, 31 Aug 2007 09:19:00 +0000

SÓC DE VACANCES!!!

Esperar....

noreply@blogger.com (JANA) — Fri, 17 Aug 2007 07:08:00 +0000

Massa sovint esperem quelcom, una trucada, un missatge, un amor, una proposta...Es aquella il·lusió que ens fa viure donant un sentit a la nostra vida. Llavors però, quan l’espera es converteix gairebé en una obsessió arriba el sofriment, el comprovar que tot allò que et mantenia viva esdevé quelcom ple de patiment. Comença la desil·lusió, el desengany...la solitud.
L’home com a espècie, ha esdevingut des de sempre un animal social. Aleshores tenim la necessitat de compartir, de parlar, de gaudir en comunitat. Quan trenques els estereotips d’aquesta comunitat i passes a ser persona sola que continues però tenint aquesta necessitat és quan et trobes desencaixat, fora de lloc.. Sovint llavors ens agafem a qualsevol intent de compartir quelcom, quan ens il·lusionem en petites, minúscules coses que en altres situacions no tindrien importància però que en aquests moments de solitud, sigui buscada o vinguda, cerques quelcom per no caure en la supervivència més pura. Cada dia, cada hora, minut o segon pot esdevenir etern amb el desig de buscar qualsevol complicitat.
Llavors recordes el que ja saps, el que et diuen, el que ja has llegit... Només podem esperar quelcom de nosaltres mateixos...et rebel·les contra tu mateixa perquè ja ho sabies, t’havies fins i tot jurat i perjurat que no cauries més en el parany però la necessitat d’aquestes il·lusions, d’aquesta complicitat d’aquest compartir t’han tornat a jugar una mala passada. Intentes mentalitzar-te altre volta, no pots cercar en els demés el que cal que busquis en tu mateixa, només pots esperar de tu, il·lusionar-te amb tu, compartir amb tu...en definitiva estar bé amb tu, amb totes les teves possibilitats i la teva essència. Saps que quan ho aconsegueixis tindràs pau però, per què costa tan trobar aquest camí? Potser perquè no ens han ensenyat a estar sols....
Com es passa un estiu sense projectes, sense futur???

DIES ESPECIALS....

noreply@blogger.com (JANA) — Thu, 12 Jul 2007 07:45:00 +0000

És difícil descriure la concentració d’emocions si aquestes són moltes i rebudes en un espai de temps reduït.
Això és el que m’ha passat des del 27 de juny fins el dia d’avui....
Entre aquests dies transcorreguts hi havia unes dates especials, el 5 de juliol, que era la data del meu aniversari....i el 9 de juliol, data en què vaig néixer per segona vegada...
Només puc donar-vos les gràcies a tots per estar al meu costat. Sabíeu el que representava per a mi no haver de suportar la sol.litud física. Vareu estar al meu costat i féreu que fossin uns dies esplèndids. Vull donar les gràcies especialment a Na Candelària que amb la complicitat del meu fill vaig poder gaudir fins i tot d’un “pastís” d’aniversari amb 7 espelmes....

El millor regal...? tots vosaltres....

A UN AMIC...

noreply@blogger.com (JANA) — Mon, 04 Jun 2007 18:09:00 +0000

Camines a palpentes,

ànima i cor ferits.

Deixa que s'esvaeixin les tempestes,

que un nou sol ha sortit!

---------------

Impregna't d'olors que es desprenen,

siguin til.lers, fréixes o acàcies...

Ginesta florida amb groc intèns

que omple els marges...

Gaudeix de perfums,

colors i moments...

Treu-te el mantell de tristors que et cobreix.

Ja prou sentir-te culpable de viure!

Oh, gran guerrer de cors immens....

gota

noreply@blogger.com (JANA) — Wed, 09 May 2007 19:06:00 +0000

Immòbil.
amb el sentits a flor de pell
la sents lliscar,
pel front
pel nas.
Suaument t’acarona.
T’humiteja els llavis,
just un petit moment…
i segueix
resseguint el coll,
entre els pits,
esgarrifances al cos….
Continua vers el melic
s’hi entreté,
es para,
dubte en continuar….
però finalment no es reté
segueix el camí
resseguint el sexe...
A poc a poc
ara ja amb més calma....
Cau calent,
voldria quedar-s’hi
recórrer-lo amb delicadesa
però no pot,
ha de seguir,
i cau...
la gota ha arribat a la seva fi.
Només per un instant ha tingut l’immens plaer de resseguir el teu cos.

DESIG D'URGÈNCIA.

noreply@blogger.com (JANA) — Sun, 22 Apr 2007 18:03:00 +0000

M’esperaves a l’aeroport.
Acabava d’aterrar després d’un mes d’absència. Estava cansada. La cinta de les maletes rodava sense res al damunt. De sobte maletes i més maletes. Sortosament, la meva fou de les primeres. La vaig agafar com una autòmota, ens acomiadarem tot el grup i vaig dirigir-me a la sortida. Passava gairebé inconscient per entre aquell passadís de mirades que busquen algú que arribi...de sobte...una veu reconeguda cridà el meu nom, vaig alçar els ulls i allà estaves tu....el teu cos atlètic, pell colrada, cabell de nit brillant, ample somriure i mirada verd maragda seductora i penetrant. Eres allà i jo no m’ho creia. Vaig deixar instantàniament la maleta i corrent cap a tu ens vam fondre amb una intensa abraçada primer i després els nostres llavis es trobaren, la llengua, aquell gust dolç que feu que tot un calfred recorregués el meu cos. Un mes sense veure’t, sense saber de tu, sense poder-me delectar amb el teu cos càlid i suau...el foc, el desig va recórrer tot el meu cos...No sé què hauria fet allà mateix si no hagués estat per tu que, guardant sempre la compostura, m’aturares en aquell desenfrè, agafares la maleta i em digueres: -Benvinguda! –Anem... Aquella fredor que mostraves, a voltes se’m feia insuportable però quedava compensada per tota aquella capacitat que tenies de fer-me gaudir, de fer-me volar, de ser capaç que em deixés anar per convertir-me en una deessa del sexe, de cos ardent i desig inacabable.
Ens adreçarem al pàrquing i pujarem al teu cotxe. Poques paraules sortiren de la teva gola: -Et desitjo i –Sense tu ha estat insuportable... Però, ni una carícia de més, ni una besada extra, només sexe palpitant i cos de foc.
T’observava mentre carregaves la maleta: ben vestit, gairebé diria que impecable. Quin contrast...Jo amb els meus texans, el meu jersei amplíssim de cotó i el mocador al coll... Pujarem al cotxe. No sabia que volies fer, on volies anar però no vaig dir res. Vaig pujar tot acomodant-me mentre tu arrencaves amb una maniobra brusca direcció Barcelona.
Vaig reclinar una mica el meu seient del cotxe i vaig treure’m el jersei. Duia a sota una camiseta negra amb botons. Vaig començar a acariciar el meu cos per damunt la roba, amb lentitud. Suaument les meves mans lliscaren cap a la cremallera dels meus pantalons descordant-los i, mentre acaronava les meves cuixes, els feia lliscar cames avall. No duia calcetes. M’agradava sentir directament el bast teixit del texà fregant el meu sexe. Tu em miraves de reüll volent manifestar una indiferència no sentida. La teva mirada era cada cop menys discreta i el teu desig també. Acariciava la meva pell suau i poc a poc els botons de la camisa es descordaren per les meves mans destres...deixant entreveure els pits culminats per aquells mugrons petits i erectes. Les meves mans els acariciaven en moviments circulars primer i després pessigant-los entre el polze i l’índex fent que aquella erecció fos encara més intensa: Tu em miraves, jo em sentia més excitada pel fet que em miressis. Les mans lliscaven per la meva pell dirigint-se a aquell petit retall de pèl com un camí que ens mostra la direcció on cal anar...Els meus dits el resseguiren ensopegant amb el clítoris sobresortint, calent, càlid i humit on es van entretenir una bona estona manipulant-lo hàbils, coneixedors d’aquell botó rosat. Ara era jo la que et mirava de reüll, t’havies descordat els pantalons per poder donar pas al teu membre rígid i rogenc de foc mentre l’acariciaves amb la teva mà dreta i l’altra la mantenies al volant.
Travessàvem la Gran Via amb impaciència, amb urgència de desig i de satisfer aquell plaer emergent en els nostres cossos.... Semàfor vermell. Frens clavats. Parats. El teu cap es reclina damunt el meu sexe i sento la teva llengua com una serp entaforant-se per la meva caverna calenta i humida. Obro bé les cames perquè tinguis més llibertat de moviment, per poder sentir més profundament aquest muscle clavant-se dins meu. Llavors els teus llavis xuclant el meu clítoris, mossegant-lo, estirant-lo... Miro enlaire. Un camioner, amb el privilegi d’una posició més elevada, ens ha estat observant. M’avergonyeixo i alhora m’excito més encara...Semàfor verd. T’aixeques i arranques amb el gas al fons. Sento el meu sexe palpitant, humit del meu flux i la teva saliva. Una corba pronunciada. Hem girat bruscament direcció al teu pis. Estem a prop. Frens que es claven, dits que s’enfonsen, es mouen rítmicament... i la porta del pàrquing que s’obren sorollosament, amb un fort xerric....
És el xerric de les rodes de l’avió damunt la pista. M’he despertat mentre aterràvem. Desembarquem, cerco la maleta, m’acomiado del grup i surto per entre el passadís de mirades que cerquen algú conegut.
Tu no hi ets.

Benvinguda PRIMAVERA!

noreply@blogger.com (JANA) — Wed, 21 Mar 2007 19:09:00 +0000

Esclat de llum i de colors,
energia plena que ens omple cada recer.
Densitat, immensitat , cel serè i clar
que desglossa un seguit de ventalls cromàtics feridors d’ulls…
Amb tu arriba la vida,
queden enrere marciment i silenci;
també llàgrimes vessades que regaran futures flors de primavera.

8 DE MARÇ

noreply@blogger.com (JANA) — Sun, 11 Mar 2007 20:46:00 +0000

Dia 8 de març, dia internacional de les dones treballadores, en commemoració entre altres, a les 129 treballadores que moriren cremades a la fàbrica de Sirtwwod Cotton de Nova York, pel fet de voler reivindicar els seus drets, us adjunto un escrit que val la pena el tinguem sempre present, per recordar que encara tenim molta feina a fer, que no podem baixar la guàrdia i que no podem tirar la tovallola. Endavant dones!

Mientras estés viva, siéntete viva

Siempre ten presente que la piel se arruga,
el pelo se vuelve blanco,
los días se convierten en años...
Pero lo importante no cambia,
tu fuerza y tu convicción no tienen edad.
Tu espíritu es el plumero de cualquier teleraña.
Detrás de cada línea de llegada, hay una de partida.
Detrás de cada logro, hay otro desafío.
Mientras estés viva, siéntete viva.
Si extrañas lo que hacías, vuelve a hacerlo.
No vivas de fotos amarillas...
Sigue aunque todos esperen que abandones.
No dejes que se oxide el hierro que hay en ti.
Haz que en vez de lástima, te tengan respeto.
Cuando por los años no puedas correr, trota.
Cuando no puedas trotar, camina.
Cuando no puedas caminar, usa el bastón…
¡Pero nunca te detengas!

Madre Teresa de Calcuta

Una carta...

noreply@blogger.com (JANA) — Thu, 08 Feb 2007 18:52:00 +0000

Les mans tremoloses, maldestres, han obert aquell sobre blanc immaculat, amb lletres impreses amb noms i adreces conegudes i un munt de segells, per treure’n els quatre fantàstics fulls manuscrits que contenien i, que venien de l’altra banda de la immensitat blava.
Sabia que arribaria, però no sabia quan i menys m’esperava que fos en un dia com avui. Un dia trist i plujós, on res semblava que acompanyava a fer-lo millor quan, de sobte, un gran somriure s’ha desdibuixat al meu rostre.
He somrigut durant tot el temps de llegir aquelles fantàstiques línies –ja no recordem l’extraordinari que pot arribar a ser rebre una carta- on no s’explicava gaire res de nou, on gairebé tot es que es deia ja s’havia esmentat, però amb la gratificació que comporta llegir-ho sobre paper, quan menys t’ho esperes i quan les circumstàncies dels darrers dies fan que sigui difícil despuntar una rialla.
Tu ho has aconseguit, des de l’altra riba del mirall, amb aquest mitjà tan ancestral, arrencar un grat somriure del meu rostre. Has posat la tireta al tel d’ànima esquinçat i m’has fet recordar que els amics hi són malgrat distàncies...
Gràcies “germanamiga”. De tot cor, amb tot l’amor i sinceritat des de l’altra riba d’aquest mar que ens allunya i ens apropa allhora.

L'ENCONTRE

noreply@blogger.com (JANA) — Sat, 03 Feb 2007 12:43:00 +0000

Va aixecar-se de la cadira. Feia fred. Va dirigir-se a la barra per pagar la cervesa i després aprofità per anar al lavabo. Mentre hi era, trucada al mòbil. Era ell i li preguntava on s’havia ficat. Ella li respongué: – Coi, on havíem quedat! Ell respongué que també hi era, a la barra, i que s’havia cansat d’esperar. Va riure, ella a la terrassa del bar, ell a la barra i no havien coincidit.

– I ara on ets?

– Jo, als lavabos, i tu?

– Jo, passeig de Gràcia avall; espera’t, doncs, que vinc.

Un malentès no els havia permès coincidir, però ara, a la fi, semblava que arribava el moment. Ella sortí a fora per veure’l arribar. Cinc minuts i era al seu davant. Després d'una abraçada i un petó a cada galta, tornaren a entrar en aquell bar que ambdós havien contemplat durant tota una hora en completa solitud. Ara podrien compartir uns moments. Ell prengué una cervesa, ella ja se n’havia pres tota una gerra, millor un talladet. Parlaren, s’observaren. El temps transcorria. Havien desaprofitat tota una hora, o no? Comentaris banals, feina, nens... Es feia tard i ell havia de recollir el seu fill. Ella havia d'anar cap al tren. Ara ja no contemplava el seu entorn, només a ell, l’escoltava, somreia. Sortiren i caminaren Passeig avall. Parlaven de política, ai!... diuen que és un tema perillós, però ambdós coincidiren bastant en les seves idees. Tenien una invitació pendent per anar a veure George Moustaki. Ell, feia uns dies, a través de missatges al mòbil, li havia ofert una entrada per a l’endemà. No sortí el tema. Potser ja no li interessava anar-hi amb ella? Potser no havia estat com s’esperava? L’havia decebut? S’acomiadaren a l’entrada de l’estació de tren. Només un comentari:

– Quan em jubili em decidiré a ser lluitador per la causa.

– Avisa’m doncs! Un petó i un adéu.

Ella va tenir una bona sensació, era una persona interessant i agradable. Però no va ser un interès per igual. Arribà la nit i s’esperava algun missatge al mòbil tot comentant la trobada. Res. L’endemà li va escriure un mail on ella li comentava que li era impossible assistir al concert. Ell, cap resposta. Silenci.

Passaren alguns dies, coincidiren al messenger un moment, ell es mostrà un poc ofès perquè ella no li havia acceptat la invitació i li havia comunicat molt tard. Ella s’excusà. No podia quedar, tenia els nens i li era impossible combinar-s’ho. Segurament ell no s’ho va arribar a creure. No obstant, el temps li demostrà que ell no tenia cap mena d’interès per tornar-se a veure, per parlar… Simplement no havia estat el que s’esperava. Les expectatives no s’havien acomplert. Ell s’ho havia perdut! Però en el fons del cor d’ella un regust amarg, un petit sargit a la seva ànima. El silenci no li agradava, hauria volgut un comentari, una explicació... Però és així, les cites a cegues tenen això... difícilment es compleixen les expectatives que un o una havia posat en l’altre/-a.

Continuaran però les nits perfumades d’hivern, on la lluna serà testimoni de trobades furtives, amors desconeguts, fent volar estels, il·lusions... perquè, en cada minut, ella descobrirà una nova experiència que l’ajudarà a veure com funciona el món dels humans. Hi ha tantes coses per descobrir! Encara que molt sovint, massa sovint, li facin lliscar una llàgrima.

L'ESPERA

noreply@blogger.com (JANA) — Sat, 20 Jan 2007 10:37:00 +0000

Dia càlid de gener, prou càlid per permetre-li estar, a aquelles hores dels vespre –bé, no era tard, però si gairebé fosc– asseguda a la terrassa d’aquell bar. Admira la gent com passa, observa atenta, amb aquells seus ulls tan expressius. La gent passa ràpid, amb un ritme gairebé estressant, abduïts per les seves preocupacions, les seves tasques quotidianes. Observa mentre espera. No el coneix, no l’ha vist mai tret d’una petita foto enviada per mòbil. Ni tan sols ha sentit la seva veu. Relaxada com qui ja té tota la feina feta, tranquil·lament en aparença, però amb un neguit de fons. Potser un altre desengany? O no? De fet ja no espera res més que conèixer-te, però sap com és, somniadora, capaç de fer mil castells en l’aire i té por. Por de caure, de fer-se mal... intenta treure’s del cap aquests pensaments. De fet gairebé no es coneixen perquè les seves converses no han anat més enllà d’unes poques paraules... però i si quan el vegi el seu cor s’accelera, s’obre i es dóna? Sap què significa això i ja el té prou esquinçat, no hi caben ja més punts de sutura.

Reconeix que l’espera esdevé tensa, gairebé incòmoda. No li agrada esperar, no li agrada arribar primera als llocs. Porta ja mitja hora esperant segons l’hora prevista.

Mira els personatges que passen, la gent que es creua al seu davant. I si fos aquell? O aquell?...ui, no!, quin horror! De fet no es tracta més que de fer un cafè, però és clar, la seva ment li juga males passades, sempre va més enllà. Un cafè? Uffff, no, que després no dormirà. Demana una cervesa, gairebé no s’entenen amb el cambrer, finalment li porta: “cervesa suave alemana”, li diu.

Es posa còmoda de mica en mica damunt d’aquella cadira metàl·lica. De cop i volta, quan ha arribat, s’ha quedat rígida en aquell seient, sense moure’s, però ara que ja hi porta més de mitja hora s’ha anat relaxant, acomodant, buscant una forma més o menys adequada per poder escriure. Escriure. Escriure per matar el temps. Un diari fóra la distracció més fàcil en aquells moments, quan ja està cansada d’observar la gent. Un diari fa més fàcil l’espera. És clar, un cigarret ara no: diuen que ja no fuma, però reconeix que en aquests moments ja n’hauria fet tres o quatre. Res, millor escriure, és més sa, però... mmmm, escriure mentre es fuma... no, no, que ja porta cinc mesos sense fer-ho.

Ara l’espera es fa eterna. Ha decidit que al punt de les 19.00 h marxarà. Pel seu propi benestar mental i físic –comença a fer molta fresca–aquest cop la decepció haurà estat abans de començar. Ja no li preocupa gaire, riscos que cal córrer. Sortosament no haurà estat sola. Una estona compartida amb vianants desconeguts, fredes taula i cadira, la gerra de cervesa suau, el mòbil i la llibreta. Ah!, la llibreta, sempre l’acompanya a tot arreu! A la propera cita caldrà deixar les coses més clares, si és que hi ha propera cita, és clar!

Nadal'06

noreply@blogger.com (JANA) — Wed, 27 Dec 2006 20:10:00 +0000

Vesso llàgrimes per tu que no podràs celebrar el Nadal,
Per tu que ja no hi seràs,
Per tu que estàs malalt
I per tots aquells que no hi vindran.
Vesso llàgrimes per la tristesa que em turmenta,
Pels meus desitjos incomplerts,
Per un any més entre solituds i pors.

Però somric,
Per l’arbre de plàstic que hem muntat,
Amb llums de colors,
L’estrella de les cent pessetes,
I les boles d’Ikea.
Pels vostres somriures i il·lusions
Pel “t’estimo mare” que m’oferiu,
I per la pau que de tant en tant m’embolcalla.

No oblidarem els que ja no hi són…
Riurem pels retrobats….
Buscarem somnis, entre records, de bells futurs que ens deparen.

...

noreply@blogger.com (JANA) — Tue, 12 Dec 2006 22:41:00 +0000

fred
boira
tardes d’hivern
pors que tornen
il·lusions que s’esvaeixen
un bes
un desig
i massa amor per repartir
on ets?
la meva ànima esquinçada no té ja més espai
crido
no em sents?
ploro
no em mires?
cauen les llàgrimes entre ombres de la nit
estels
espurnes
foc
passió
viure per tot allò que vaig perdre
per recordar moments viscuts
per viure futurs
canto
cerco les Ítaques
el camí és dens
em perdo
por por por
dóna’m la mà ni que sigui per sentir-te
t’estimo siguis on siguis... siguis qui siguis.

FESTEJANT AMB L'ALZHEIMER

noreply@blogger.com (JANA) — Tue, 05 Dec 2006 08:07:00 +0000

Sovint hem sentit parlar d’aquesta malaltia. Sabem que té a veure amb el deteriorament progressiu de les facultats cognitives: orientació, memòria, mobilitat… en definitiva, degeneració neurocel·lular que fa que anem perdent les nostres capacitats, adquirides al llarg de la vida. No és una definició de diccionari, ni de tractat mèdic. És simplement la pròpia, que m’he creat a partir de les meves vivències personals.

Quan la doctora va diagnosticar alzheimer al pare, encara no era prou conscient del que significava, i encara ara m'és impossible fer-me a la idea del que això serà. Perquè aquesta malaltia té que, per ser degenerativa, no saps mai com evolucionarà i fins a quin punt arribarà el malalt. Però el que sé del cert és com pot arribar a ser de dur veure que un ésser estimat va perdent tot el que ha après al llarg de la seva vida.

Sempre ens sembla que aquestes coses no ens tocaran a nosaltres, però sí... i veure la degeneració del propi pare és dur. Sempre en tens una imatge idíl·lica: aquell heroi que quan eres petita representava el màxim exponent i en qui, a mesura que has crescut i madurat, continues veient aquella imatge dolça i tendra, que sempre ha estat al teu costat tot donant-te suport, oblidant sempre els possibles mals moments.

Potser em costa més encara d'acceptar perquè tinc la sort que el pare, físicament, als seus 73 anys, es veu i es conserva molt bé, i malgrat haver patit un parell d’infarts i unes quantes angines de pit puc dir que té una “salut” magnífica. Però quan parlo de salut em refereixo sempre a l’aspecte físic, perquè quan parles amb ell, quan convius amb ell, és quan realment t'adones de com pot ser de dura aquesta malaltia. I si et comences a plantejar com pot arribar a ser-ho -que no m’arribi a reconèixer com a filla seva perquè no sàpiga qui sóc o no s’arribi a reconèixer ell mateix- la impotència que sents és immensa.

Avui he passat una prova molt dura. Al pare li caducava el carnet de conduir, i jo l’he acompanyat a fer l’examen mèdic corresponent. Evidentment tenia dit de la doctora que el porta que havia de deixar de conduir el cotxe, i per tant jo m’he hagut de plantar davant del metge que li feia el control del carnet per explicar-li la situació i dir-li que era millor que no li donés. I avui, doncs, definitivament, quan li han dit "NO APTE", els ulls se li han entelat de llàgrimes, malgrat fer-se el valent perquè jo era allà. I no sabeu com ha estat de penós! Per a ell, evidentment, perquè s’ha considerat ja com un inútil, incapaç ja de fer res, s’ha sentit vell de cop; per a mi, per ser responsable de voler garantir la seva pròpia seguretat i la dels altres... i, encara, he hagut de pensar que sortosament d’aquí uns dies es recordaria que no pot dur cotxe, però que ja no es recordaria de com havia anat la història.

El futur? Incert totalment. Espero que no es deprimeixi i que la situació no es faci més difícil encara, perquè us ben asseguro que la mare, que és la qui conviu amb ell les vint-i-quatre hores del dia, ha de tenir una paciència de santa. Mentre, jo, intento fer-li la vida més lleugera, l’abraço sovint i li dic que l’estimo. No us podeu imaginar com se sent de satisfet. Sembla mentida, però aquests malalts desperten una fina sensibilitat emocional i l’afecte es pot arribar a convertir en el seu únic nexe d'unió amb el món. Sóc al seu costat quan puc, els porto a passeig i desitjo que no arribi mai el moment que em digui: -I tu, qui ets?

Mare, sóc al teu costat, i no et mereixes el dolor i el patiment que entre tots, en Marià, el pare i jo mateixa, t’hem fet o et fem passar. Vulgui ser aquest escrit testimoni de l’amor que us professo.

JANA

noreply@blogger.com (JANA) — Sun, 19 Nov 2006 21:57:00 +0000

VIADEYRA (en català medieval)

No'l prenatz lo fals marit,
Jana delgada!
I
No'l prenatz lo fals jurat,
que pes es mal ensenyat,
Jana delgada!

II
No'l prenatz lo fals marit,
que pes es ez adormit, Jana delgada!
III
Que pec es mal ensenyat,
no sia per vos amat,
Jana delgada!
IV
Que pec es ez adormit,
no jaga amb vos el llit,
Jana delgada!
V
No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat,
Jana delgada!
VI
No jaga ab vos el lit;
mes vos y valra l'amich,
Jana delgada!

VIADEYRA (en català modern) No el prengueu el fals marit, Joana delicada! I No el prengueu el fals jurat, que és ruc mal educat, Joana delicada! II No el prengueu el mal marit, que és ruc que és ensopit, Joana delicada! III Que és ruc mal educat, no sigui per vós amat, Joana delicada! IV Que és ruc, és adormit, no jegui amb vós al llit, Joana delicada! V No sigui per vós amat, més val aquell que teniu d'amagat, Joana delicada! VI No jegui amb vós al llit, més us hi valdrà l'amic, Joana delicada!

Cerverí de Girona

A TU...

noreply@blogger.com (JANA) — Sun, 12 Nov 2006 21:25:00 +0000

A TU...

Des que havia començat la tardor l’acompanyava més sovint. Era com si els contrastos de llum i de colors fessin que la notés més vora seu. Sempre havia pensat en ella, sempre havia estat present a la seva vida, però en aquesta nova etapa hi era més constant, més persistent…Era com si ara estigués condemnada a compartir llargues estones amb ella.
Feia temps, quan no la tenia tan a prop, s’imaginava llargues estones al seu costat, compartint allò que a ella li agradava tan de fer: escriure, escoltar música, llegir, caminar... S’havia gairebé convertit en un anhel i suposava que estaria amb ella quan arribés a la vellesa, sense por, amb tendresa, juntes fins al final,! Això li donava pau i tranquil·litat.
Altres moments agobiants, d’estrés, plens de cabòries... també l’enyorava, la trobava a faltar i en un intent de desconnectar-se la cercava...Volia sentir-la, la desitjava....
Ara, havia arribat més aviat del que esperava. Compartia sovint amb ella vespres, fossin d’hivern o d’estiu, tardes de diumenge, caps de setmana i llargues estones, massa estona i massa llargues... Era com si de cop i volta, tan que l’havia anhelat, ara no se’n pogués desempallegar. Era persistent, l’embolcallava com un mantell suau del que no es podia desprendre. S’havia convertit amb la companyia no desitjada, li feia por, fins i tot l’odiava i, com més avançava el temps, la vida, la temia més i més...i, en canvi, era cada cop més present.

Entrares a la seva vida quan realment no t’havia descobert i no sabia encara què representaves...a tu SOLITUD!

Un clavell per tots

noreply@blogger.com (JANA) — Tue, 17 Oct 2006 22:22:00 +0000

Diumenge 15 d’octubre Lluís Llach va actuar a Prats de Lluçanès. Més intimista que mai, serè, còmplice total amb el públic....feia anys que no el veia actuar i realment la tendresa, sinceritat i emotivitat que va desprendre fou tan gran que ara us vull dedicar a tots els que esteu amb mi, sigui de la manera que sigui, una de les cançons que va cantar. En ella hi ha tots els components que he sentit i he compartit a voltes, des de l’obscuritat total fins a la màxima esplendor. Que sempre hi hagi un clavell per tots.

Res a celebrar!

noreply@blogger.com (JANA) — Thu, 12 Oct 2006 21:18:00 +0000

Avui 12 d’octubre des de fa molts anys (1913) ja es celebrava aquesta data com a “dia de la raza” i més tard es va polir amb el “dia de la Hispanidad”. És una data doncs que arrossega gran èxit des de temps immemorials, i no obstant: “legalmente, el Día de la Hispanidad no alcanzó reconocimiento en la España del franquismo hasta 1958, cuando un decreto de la Presidencia del Gobierno de 9 de enero de 1958 estableció: «Dada la enorme trascendencia que el 12 de Octubre significa para España y todos los pueblos de América Hispana, el 12 de Octubre será fiesta nacional, bajo el nombre de Día de la Hispanidad.». Llavors amb la instauració de la monarquia el 1982 es refrenda aquesta data com a Día de la Hispanidad potser en un intent de no deslligar massa fils que provenien d’una dictadura que es canviava per una democràcia però on no es podia fer massa soroll ni trencar massa lligams.
Actualment la majoria de gent espera aquest dia per veure si pot fer un pont llarg i així permetre’s un petit respir, després d’estar ja integrats totalment en la jornada laboral i quan les vacances d’aquest estiu ja no són més que història. A pocs però se’ls escapa en algun moment o altre la desfilada, que ens mostren els mitjans de comunicació, de tot l’exèrcit davant les personalitats de l’Estat. Orgullosos celebren aquest dia que no deixa de ser la data del que va ser un genocidi a la humanitat. Espoliació, aniquilació de drets existents, irreconeixement de les llengües i cultures, etc. Us sonen aquestes paraules? Doncs resulta que han passat 514 anys i els catalans podem expressar-nos en molts d’aquests termes. Aleshores jo em pregunto, què hem de celebrar avui? Com a molt, si tenim una Pilar a casa, farem un bon dinar; o ens recordarem de la ciutat de Saragossa per la seva patrona, però que no es facin celebrar res més. Per mi el “dia de la raza o de la Hispanidad” no té cap mena de sentit. Aleshores m’he apuntat a una botifarrada que feien al meu poble. Si, una botifarrada a la hispanidad, perquè els catalans seguim essent una colònia d’España com a partir de l’any 1492 van ser-ho els habitants d’Amèrica del sud. JO NO TINC RES A CELEBRAR!!

FINS AVIAT !

noreply@blogger.com (JANA) — Tue, 03 Oct 2006 14:40:00 +0000

Ja s’havien acabat aquells dies compartits, tan intensos, tan emotius, tan… Féres la maleta amb recança, romancejant fins l’últim moment, ràpid i amb el cor compungit. Allargàrem el moment de marxar al màxim, esgotant els últims minuts, no volies deixar aquell pis que t’havia acollit amb tant d’amor i tanta pau. Va arribar el moment i a poc a poc baixares la maleta… un recorregut de tres minuts fins al cotxe, on només se sentia el soroll de les rodes de l’equipatge sobre l’asfalt... restàvem en silenci… no calien paraules…
Carregàrem el cotxe i emprenguérem camí cap a la capital. Silenci gairebé absolut, tensió, cares de tristesa. Només de tant en tant les nostres mans es trobaven i s’entrellaçaven. Parada per fer un cafè. Silenci i més silenci... uffff.
Abans d’acomiadar-nos, un impàs a casa d'una germana de l’ànima compartint més confidències, i tu amb els nervis a flor de pell que feien que la teva cara paregués un paper de seda blanc i fi... Calia esperar que fóra l’hora. L’estona per estar al teu costat mica en mica s’anava escurçant i cada cop era més propera la partida.
I va arribar el moment de dirigir-nos ja al lloc d’embarcament. Amb el cor petit agafàrem el cotxe i altre cop ens envaí el silenci, però tu no volgueres que fos així... vas començar a parlar i a fer-me riure amb les teves “històries”, no volies que arribés trista al lloc del comiat.
Aparcàrem el cotxe, baixàrem les maletes ja amb el cor ben petit i trist, esquinçat pel sentiment de llunyania. Sabíem que això era només un impàs en el temps, que aviat ens tornaríem a veure, però hi havia tanta por als nostres cossos... era, malgrat saber-ho, un sentiment de pèrdua, d’enyor...
Estona d’espera, silencis trencats per algun intent de portar alegria en una situació que no podia ser-ho, el cor cada cop més petit i els ulls plens de llàgrimes que no lliscaven cara avall, restaven retingudes per la promesa que ens havíem fet de no vessar-ne cap. Finalment el moment més indesitjat: l’embarcament. Fou llavors tan a contrarellotge, tan ràpid que ni tan sols poguérem fer-nos totes les abraçades que ens calien, que hauríem desitjat... just un bes, una abraçada i dir-nos FINS AVIAT! Sabíem almenys que hi hauria un proper cop, i això ens donava força per deixar anar una espurna d’alegria... malgrat tot.