JANA

VIADEYRA (en català medieval)

No'l prenatz lo fals marit,
Jana delgada!
I
No'l prenatz lo fals jurat,
que pes es mal ensenyat,
Jana delgada!

II
No'l prenatz lo fals marit,
que pes es ez adormit, Jana delgada!
III
Que pec es mal ensenyat,
no sia per vos amat,
Jana delgada!
IV
Que pec es ez adormit,
no jaga amb vos el llit,
Jana delgada!
V
No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat,
Jana delgada!
VI
No jaga ab vos el lit;
mes vos y valra l'amich,
Jana delgada!

VIADEYRA (en català modern) No el prengueu el fals marit, Joana delicada! I No el prengueu el fals jurat, que és ruc mal educat, Joana delicada! II No el prengueu el mal marit, que és ruc que és ensopit, Joana delicada! III Que és ruc mal educat, no sigui per vós amat, Joana delicada! IV Que és ruc, és adormit, no jegui amb vós al llit, Joana delicada! V No sigui per vós amat, més val aquell que teniu d'amagat, Joana delicada! VI No jegui amb vós al llit, més us hi valdrà l'amic, Joana delicada!

Cerverí de Girona

A TU...

A TU...


Des que havia començat la tardor l’acompanyava més sovint. Era com si els contrastos de llum i de colors fessin que la notés més vora seu. Sempre havia pensat en ella, sempre havia estat present a la seva vida, però en aquesta nova etapa hi era més constant, més persistent…Era com si ara estigués condemnada a compartir llargues estones amb ella.
Feia temps, quan no la tenia tan a prop, s’imaginava llargues estones al seu costat, compartint allò que a ella li agradava tan de fer: escriure, escoltar música, llegir, caminar... S’havia gairebé convertit en un anhel i suposava que estaria amb ella quan arribés a la vellesa, sense por, amb tendresa, juntes fins al final,! Això li donava pau i tranquil·litat.
Altres moments agobiants, d’estrés, plens de cabòries... també l’enyorava, la trobava a faltar i en un intent de desconnectar-se la cercava...Volia sentir-la, la desitjava....
Ara, havia arribat més aviat del que esperava. Compartia sovint amb ella vespres, fossin d’hivern o d’estiu, tardes de diumenge, caps de setmana i llargues estones, massa estona i massa llargues... Era com si de cop i volta, tan que l’havia anhelat, ara no se’n pogués desempallegar. Era persistent, l’embolcallava com un mantell suau del que no es podia desprendre. S’havia convertit amb la companyia no desitjada, li feia por, fins i tot l’odiava i, com més avançava el temps, la vida, la temia més i més...i, en canvi, era cada cop més present.

Entrares a la seva vida quan realment no t’havia descobert i no sabia encara què representaves...a tu SOLITUD!