Dia càlid de gener, prou càlid per permetre-li estar, a aquelles hores dels vespre –bé, no era tard, però si gairebé fosc– asseguda a la terrassa d’aquell bar. Admira la gent com passa, observa atenta, amb aquells seus ulls tan expressius. La gent passa ràpid, amb un ritme gairebé estressant, abduïts per les seves preocupacions, les seves tasques quotidianes. Observa mentre espera. No el coneix, no l’ha vist mai tret d’una petita foto enviada per mòbil. Ni tan sols ha sentit la seva veu. Relaxada com qui ja té tota la feina feta, tranquil·lament en aparença, però amb un neguit de fons. Potser un altre desengany? O no? De fet ja no espera res més que conèixer-te, però sap com és, somniadora, capaç de fer mil castells en l’aire i té por. Por de caure, de fer-se mal... intenta treure’s del cap aquests pensaments. De fet gairebé no es coneixen perquè les seves converses no han anat més enllà d’unes poques paraules... però i si quan el vegi el seu cor s’accelera, s’obre i es dóna? Sap què significa això i ja el té prou esquinçat, no hi caben ja més punts de sutura.
Reconeix que l’espera esdevé tensa, gairebé incòmoda. No li agrada esperar, no li agrada arribar primera als llocs. Porta ja mitja hora esperant segons l’hora prevista.
Mira els personatges que passen, la gent que es creua al seu davant. I si fos aquell? O aquell?...ui, no!, quin horror! De fet no es tracta més que de fer un cafè, però és clar, la seva ment li juga males passades, sempre va més enllà. Un cafè? Uffff, no, que després no dormirà. Demana una cervesa, gairebé no s’entenen amb el cambrer, finalment li porta: “cervesa suave alemana”, li diu.
Es posa còmoda de mica en mica damunt d’aquella cadira metàl·lica. De cop i volta, quan ha arribat, s’ha quedat rígida en aquell seient, sense moure’s, però ara que ja hi porta més de mitja hora s’ha anat relaxant, acomodant, buscant una forma més o menys adequada per poder escriure. Escriure. Escriure per matar el temps. Un diari fóra la distracció més fàcil en aquells moments, quan ja està cansada d’observar la gent. Un diari fa més fàcil l’espera. És clar, un cigarret ara no: diuen que ja no fuma, però reconeix que en aquests moments ja n’hauria fet tres o quatre. Res, millor escriure, és més sa, però... mmmm, escriure mentre es fuma... no, no, que ja porta cinc mesos sense fer-ho.
Ara l’espera es fa eterna. Ha decidit que al punt de les 19.00 h marxarà. Pel seu propi benestar mental i físic –comença a fer molta fresca–aquest cop la decepció haurà estat abans de començar. Ja no li preocupa gaire, riscos que cal córrer. Sortosament no haurà estat sola. Una estona compartida amb vianants desconeguts, fredes taula i cadira, la gerra de cervesa suau, el mòbil i la llibreta. Ah!, la llibreta, sempre l’acompanya a tot arreu! A la propera cita caldrà deixar les coses més clares, si és que hi ha propera cita, és clar!
