El camí

Caminava lentament, ara un peu, ara l’altre. La càrrega que duia se li feia cada cop més pesada i més tenint en compte que el camí era feixuc i costerut. Posava un peu i intentava aixecar l’altre quan el primer es mantenia ja ferm i segur al terra. Llavors avançava.... Sovint ensopegava una pedra i aquesta lliscava, i amb ella el seu peu... fent que reculés unes passes enrere. El cansament s’anaven apoderant de la seva ment mica en mica i el cim se li feia llunyà.... Aleshores es dedicà a fer el camí tot observant el què l’envoltava, aquell immens i preciós paisatge amb tons de tardor i aigües transparents, les boires que de sobte s’enlairaven i cobrien el camí i que amb la mateixa rapidesa desapareixien i deixaven entreveure la tranquil·litat i la serenor que acompanyaven aquell indret... Descobrí la pau d’esperit i, amb ella, que el cim ja no era tan llunyà ni tan feixuc el camí, sense gairebé adonar-se assolí la seva fita i un somriure li il·luminà la cara...ara ja no tenia cap més importància haver arribat més que la que calia donar-li: el preciós panorama que divisava.

“Que el voler assolir el cim no ens faci perdre la joia de gaudir del camí”

PLUJA

La pluja queia sota el cel de primavera, era allò que desitjàvem des de fa temps, esperant sempre quelcom que no tenim; com aquelles paraules que volem escoltar i no vénen...i el silenci que tampoc mai arriba, no fora cas que llavors poguéssim escoltar la nostra ànima. Preferim el soroll perquè ens distreu, ens obliga a estar atents a l’entorn per no haver d’entrar dins nostre.

UN MÓN EN CADASCÚ.

Aquest cap de setmana passat, dies 16 i 17 de febrer, vaig tenir el goig de compartir-lo amb vint-i-dues excel·lents persones: algunes de conegudes de ja fa un temps d’altres acabades de descobrir i amb la il·lusió d’anar-les coneixent al llarg de les rutes que ens esperen per compartir.
Un grup de gent molt heterogeni, procedent de molts llocs diversos de la geografia del nostre petit país, totes elles carregades però de ganes de viure, de sentir, de descobrir....Mica en mica pots anar aprofundint en la vida de cadascun de nosaltres; les estones de caminada, si el esbufecs ho permeten, donen per estones de llarga conversa....Llavors descobreixes que tots amaguem una història al darrera, ni pitjor ni millor que la pròpia sinó personal i única, carregades però totes elles de sentiments, emocions i emotivitat, que formen part d’un passat, recent o llunyà que ha marcat d’alguna manera les nostres vides. Descobreixes dolor, patiment, absències, sol.lituds i t’adones que malgrat aparentment sovint les vides de tots hagin transcorregut tranquil·les, la realitat és una altra, t’adones de la duresa dels moments viscuts per molts i t’ajuda en certa manera a sentir-te més acompanyat en la superació de petits reptes diaris, a buscar alegries després d’etapes de tristesa, a riure perquè ja hem plorat massa...en definitiva, ens adonem que la pròpia història no és única, ni la més trista, ni la més dura, simplement és una més de les tantes que amaguem cadascun.

BON ANY!!

Massa sovint, al canviar d’any, intentem omplir-nos de propòsits pel nou que es presenta. Acostumen a ser plens de bones intencions, referents a la salut personal (deixaré de fumar, aniré al gimnàs faré dieta....), temes familiars o de feina. Llavors, a mesura que transcorren aquests 365 dies, ens adonem que no han servit de res, que tots aquests propòsits acostumen a ser tòpics de tot allò que sabem que caldria fer i que no fem....allò de que la teoria la sabem però la pràctica costa molt d’aplicar... Per això aquest any m’he proposat no fer cap propòsit (valgui la redundància), acceptaré allò que vingui, faré el que cregui quan ho cregui oportú i sempre dins les meves pròpies possibilitats i força de voluntat. Potser si, però, que manllevaré el d’una bona amiga amb la qual vaig tenir el goig de compartir el Cap d’Any i que vaig trobar genial: Procuraré trobar un motiu per somriure i regalaré un somriure CADA DIA.