Les mans tremoloses, maldestres, han obert aquell sobre blanc immaculat, amb lletres impreses amb noms i adreces conegudes i un munt de segells, per treure’n els quatre fantàstics fulls manuscrits que contenien i, que venien de l’altra banda de la immensitat blava.
Sabia que arribaria, però no sabia quan i menys m’esperava que fos en un dia com avui. Un dia trist i plujós, on res semblava que acompanyava a fer-lo millor quan, de sobte, un gran somriure s’ha desdibuixat al meu rostre.
He somrigut durant tot el temps de llegir aquelles fantàstiques línies –ja no recordem l’extraordinari que pot arribar a ser rebre una carta- on no s’explicava gaire res de nou, on gairebé tot es que es deia ja s’havia esmentat, però amb la gratificació que comporta llegir-ho sobre paper, quan menys t’ho esperes i quan les circumstàncies dels darrers dies fan que sigui difícil despuntar una rialla.
Tu ho has aconseguit, des de l’altra riba del mirall, amb aquest mitjà tan ancestral, arrencar un grat somriure del meu rostre. Has posat la tireta al tel d’ànima esquinçat i m’has fet recordar que els amics hi són malgrat distàncies...
Gràcies “germanamiga”. De tot cor, amb tot l’amor i sinceritat des de l’altra riba d’aquest mar que ens allunya i ens apropa allhora.
Sabia que arribaria, però no sabia quan i menys m’esperava que fos en un dia com avui. Un dia trist i plujós, on res semblava que acompanyava a fer-lo millor quan, de sobte, un gran somriure s’ha desdibuixat al meu rostre.
He somrigut durant tot el temps de llegir aquelles fantàstiques línies –ja no recordem l’extraordinari que pot arribar a ser rebre una carta- on no s’explicava gaire res de nou, on gairebé tot es que es deia ja s’havia esmentat, però amb la gratificació que comporta llegir-ho sobre paper, quan menys t’ho esperes i quan les circumstàncies dels darrers dies fan que sigui difícil despuntar una rialla.
Tu ho has aconseguit, des de l’altra riba del mirall, amb aquest mitjà tan ancestral, arrencar un grat somriure del meu rostre. Has posat la tireta al tel d’ànima esquinçat i m’has fet recordar que els amics hi són malgrat distàncies...
Gràcies “germanamiga”. De tot cor, amb tot l’amor i sinceritat des de l’altra riba d’aquest mar que ens allunya i ens apropa allhora.
11 comentaris:
No hi ha res mes maco que la carta de un amic que és lluny... sembla talment que estiguis amb ell/la d'alguna manera, oi? la lluna fa de vèrtex entre els dos...
Ei, Jana!
Avui seré agosarada i m'aventuraré a fer una nova definició del mot "carta": "Paraules sorgides del cor, escrites amb la indeleble tinta de l'amistat, de la complicitat, de la confiança mútua que fan que els records no es puguin esborrar mai."
Cartes escrites amb paper corrent i un simple bolígraf de marca "no-t'hi-fixis" o fetes amb paper del bo i ploma estilogràfica de reconegut prestigi, tant se val. L'important no són els estris emprats, sinó la voluntat d'arribar al destinatari perquè pugui copsar alguna cosa més que la simple visió d'una cal·ligrafia més o menys acurada. L'important no és la forma, sinó el fons, el sentiment vessat en el traç de cada lletra, de cada signe de puntuació.
La visió del full en blanc abans de plasmar-hi unes paraules, tot un repte que té com a recompensa l'esbós d'un somriure perquè un dia trist i plujós adquiresqui de bell nou la lluminositat d'un dia resplendent.
Una besada molt grossa! ;-)
La màgia del traç, del dibuix, de les paraules sobre el paper...
T'en adones que així i sols, així, les paraules adquireixen volum, textura, olor...?
Un petonet dolç, nina ;¬)**
Hola, és important que mireu el ultim post que he penjat. lomemusic.
jo que ja us havia contestat!! últimament tinc problemes amb els comentaris.
home de la música: és cert que la distància es fa més curta quan reps una carta, però més quan encara al rebre-la saps que aquella persona SEMPRE està aprop.
Pasaré per casa teva a veure quina sorpresa hi ha.
Caterina: Tan de sentiment podem desprendre unes paraules...en definitiva ens poden dir molt, sempre es clar depenent del tipus de carta que rebem. Aquestes però de les quals parlem tu i jo ens transmeten molt més que unes simples paraules.
Una besada immensa des de l'altra riba del mirall. ,-)
Barbollaire: com t'ho fas que fins i tot els teus comentaris són poesia?
Ai, la màgia de les paraules, sense elles no sé com ho faríem!
Una besada màgica. ,-)
M'ha encantat. Aquest post i els anteriors. Segueix regalant-nos moments com aquests.
Gràcies salva, passa quan vulguis, al jardí de casa sempre hi van bé les floretes.
Ja he fet una ullada a casa teva, sembla interessant, molt interessant.
Una abraçada ,-)
Saps que les cartes fan olor? de paper, de tinta, de records, d'esperança. Jo en rebo poques però quan en rebo, voldria allargar el moment d'obrir-les. Són un petit tresor!
Molt bon post!
Si Joana les cartes fan olor a tantes coses!!! Com dius són un petit tresor. Jo també en rebo poques però les guardo amb molt de "carinyu" i de tant en tant les trec i les rellegeixo...és...màgic!!
Gràcies per passar.
Un petonàs. ,-)
M'agrada tant rebre missatges amb aquest ancestral mètode... amb segells engomats i sense res, res escrit per ordinador..., ni fotocopiat!
Ah! Però al lloro amb la carta de la foto: és d'un assassí ;-)
Publica un comentari a l'entrada