Un clavell per tots

Diumenge 15 d’octubre Lluís Llach va actuar a Prats de Lluçanès. Més intimista que mai, serè, còmplice total amb el públic....feia anys que no el veia actuar i realment la tendresa, sinceritat i emotivitat que va desprendre fou tan gran que ara us vull dedicar a tots els que esteu amb mi, sigui de la manera que sigui, una de les cançons que va cantar. En ella hi ha tots els components que he sentit i he compartit a voltes, des de l’obscuritat total fins a la màxima esplendor. Que sempre hi hagi un clavell per tots.

Res a celebrar!

Avui 12 d’octubre des de fa molts anys (1913) ja es celebrava aquesta data com a “dia de la raza” i més tard es va polir amb el “dia de la Hispanidad”. És una data doncs que arrossega gran èxit des de temps immemorials, i no obstant: “legalmente, el Día de la Hispanidad no alcanzó reconocimiento en la España del franquismo hasta 1958, cuando un decreto de la Presidencia del Gobierno de 9 de enero de 1958 estableció: «Dada la enorme trascendencia que el 12 de Octubre significa para España y todos los pueblos de América Hispana, el 12 de Octubre será fiesta nacional, bajo el nombre de Día de la Hispanidad.». Llavors amb la instauració de la monarquia el 1982 es refrenda aquesta data com a Día de la Hispanidad potser en un intent de no deslligar massa fils que provenien d’una dictadura que es canviava per una democràcia però on no es podia fer massa soroll ni trencar massa lligams.
Actualment la majoria de gent espera aquest dia per veure si pot fer un pont llarg i així permetre’s un petit respir, després d’estar ja integrats totalment en la jornada laboral i quan les vacances d’aquest estiu ja no són més que història. A pocs però se’ls escapa en algun moment o altre la desfilada, que ens mostren els mitjans de comunicació, de tot l’exèrcit davant les personalitats de l’Estat. Orgullosos celebren aquest dia que no deixa de ser la data del que va ser un genocidi a la humanitat. Espoliació, aniquilació de drets existents, irreconeixement de les llengües i cultures, etc. Us sonen aquestes paraules? Doncs resulta que han passat 514 anys i els catalans podem expressar-nos en molts d’aquests termes. Aleshores jo em pregunto, què hem de celebrar avui? Com a molt, si tenim una Pilar a casa, farem un bon dinar; o ens recordarem de la ciutat de Saragossa per la seva patrona, però que no es facin celebrar res més. Per mi el “dia de la raza o de la Hispanidad” no té cap mena de sentit. Aleshores m’he apuntat a una botifarrada que feien al meu poble. Si, una botifarrada a la hispanidad, perquè els catalans seguim essent una colònia d’España com a partir de l’any 1492 van ser-ho els habitants d’Amèrica del sud. JO NO TINC RES A CELEBRAR!!

FINS AVIAT !

Ja s’havien acabat aquells dies compartits, tan intensos, tan emotius, tan… Féres la maleta amb recança, romancejant fins l’últim moment, ràpid i amb el cor compungit. Allargàrem el moment de marxar al màxim, esgotant els últims minuts, no volies deixar aquell pis que t’havia acollit amb tant d’amor i tanta pau. Va arribar el moment i a poc a poc baixares la maleta… un recorregut de tres minuts fins al cotxe, on només se sentia el soroll de les rodes de l’equipatge sobre l’asfalt... restàvem en silenci… no calien paraules…
Carregàrem el cotxe i emprenguérem camí cap a la capital. Silenci gairebé absolut, tensió, cares de tristesa. Només de tant en tant les nostres mans es trobaven i s’entrellaçaven. Parada per fer un cafè. Silenci i més silenci... uffff.
Abans d’acomiadar-nos, un impàs a casa d'una germana de l’ànima compartint més confidències, i tu amb els nervis a flor de pell que feien que la teva cara paregués un paper de seda blanc i fi... Calia esperar que fóra l’hora. L’estona per estar al teu costat mica en mica s’anava escurçant i cada cop era més propera la partida.
I va arribar el moment de dirigir-nos ja al lloc d’embarcament. Amb el cor petit agafàrem el cotxe i altre cop ens envaí el silenci, però tu no volgueres que fos així... vas començar a parlar i a fer-me riure amb les teves “històries”, no volies que arribés trista al lloc del comiat.
Aparcàrem el cotxe, baixàrem les maletes ja amb el cor ben petit i trist, esquinçat pel sentiment de llunyania. Sabíem que això era només un impàs en el temps, que aviat ens tornaríem a veure, però hi havia tanta por als nostres cossos... era, malgrat saber-ho, un sentiment de pèrdua, d’enyor...
Estona d’espera, silencis trencats per algun intent de portar alegria en una situació que no podia ser-ho, el cor cada cop més petit i els ulls plens de llàgrimes que no lliscaven cara avall, restaven retingudes per la promesa que ens havíem fet de no vessar-ne cap. Finalment el moment més indesitjat: l’embarcament. Fou llavors tan a contrarellotge, tan ràpid que ni tan sols poguérem fer-nos totes les abraçades que ens calien, que hauríem desitjat... just un bes, una abraçada i dir-nos FINS AVIAT! Sabíem almenys que hi hauria un proper cop, i això ens donava força per deixar anar una espurna d’alegria... malgrat tot.