22.10.08

El camí


Caminava lentament, ara un peu, ara l’altre. La càrrega que duia se li feia cada cop més pesada i més tenint en compte que el camí era feixuc i costerut. Posava un peu i intentava aixecar l’altre quan el primer es mantenia ja ferm i segur al terra. Llavors avançava.... Sovint ensopegava una pedra i aquesta lliscava, i amb ella el seu peu... fent que reculés unes passes enrere. El cansament s’anaven apoderant de la seva ment mica en mica i el cim se li feia llunyà.... Aleshores es dedicà a fer el camí tot observant el què l’envoltava, aquell immens i preciós paisatge amb tons de tardor i aigües transparents, les boires que de sobte s’enlairaven i cobrien el camí i que amb la mateixa rapidesa desapareixien i deixaven entreveure la tranquil·litat i la serenor que acompanyaven aquell indret... Descobrí la pau d’esperit i, amb ella, que el cim ja no era tan llunyà ni tan feixuc el camí, sense gairebé adonar-se assolí la seva fita i un somriure li il·luminà la cara...ara ja no tenia cap més importància haver arribat més que la que calia donar-li: el preciós panorama que divisava.

“Que el voler assolir el cim no ens faci perdre la joia de gaudir del camí”

7 comentaris:

Anònim ha dit...

"Puja la muntanya com un vell per arribar al cim com un jove", diu el proverbi. A poc a poc, sense presses, invertint-hi el temps que sigui mester... aquesta és la manera d'assolir el cim.

Una besada molt grossa! ;-)

- Caterina -

JANA ha dit...

Com la vida mateixa....

Un petonàs princesa ,-)

Anònim ha dit...

el camí,
es l'essencia del viatje;
el desti potser una parada,
un inici de retorn;
el retorn?
no hi ha retorn!,
es un altre destí.
Avet

JANA ha dit...

Preciós Avet, com sempre, saps dir les paraules clau en el moment que cal.

Una abraçada ben forta ,-)

Anònim ha dit...

Enhorabona!que bé que descrius sentiments i vivències.

jo, manllevo aquest:

"Prefiero más que llegar,
pensar que ya voy llegando.
Andar por andar andando;
caminar por caminar"

una abráçada
Lola

Alberto Cortes

Anònim ha dit...

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."
Golpe a golpe, verso a verso.



Antonio Machado


Mols besitos, des de La Sénia.. T'esperem!!!

JANA ha dit...

Alberto Cortés, Antonio MAchado...quins bons poetes que han descrit el camí de la vida, de l'essència del viatge...petjades que deixem, que ens deixen, que marquen mica en mica aquest llarg recorregut i també, com no, els que sempre hi són per acompanyar-nos.
Molt petonassos ,-)