El camí

Caminava lentament, ara un peu, ara l’altre. La càrrega que duia se li feia cada cop més pesada i més tenint en compte que el camí era feixuc i costerut. Posava un peu i intentava aixecar l’altre quan el primer es mantenia ja ferm i segur al terra. Llavors avançava.... Sovint ensopegava una pedra i aquesta lliscava, i amb ella el seu peu... fent que reculés unes passes enrere. El cansament s’anaven apoderant de la seva ment mica en mica i el cim se li feia llunyà.... Aleshores es dedicà a fer el camí tot observant el què l’envoltava, aquell immens i preciós paisatge amb tons de tardor i aigües transparents, les boires que de sobte s’enlairaven i cobrien el camí i que amb la mateixa rapidesa desapareixien i deixaven entreveure la tranquil·litat i la serenor que acompanyaven aquell indret... Descobrí la pau d’esperit i, amb ella, que el cim ja no era tan llunyà ni tan feixuc el camí, sense gairebé adonar-se assolí la seva fita i un somriure li il·luminà la cara...ara ja no tenia cap més importància haver arribat més que la que calia donar-li: el preciós panorama que divisava.

“Que el voler assolir el cim no ens faci perdre la joia de gaudir del camí”

PLUJA

La pluja queia sota el cel de primavera, era allò que desitjàvem des de fa temps, esperant sempre quelcom que no tenim; com aquelles paraules que volem escoltar i no vénen...i el silenci que tampoc mai arriba, no fora cas que llavors poguéssim escoltar la nostra ànima. Preferim el soroll perquè ens distreu, ens obliga a estar atents a l’entorn per no haver d’entrar dins nostre.

UN MÓN EN CADASCÚ.

Aquest cap de setmana passat, dies 16 i 17 de febrer, vaig tenir el goig de compartir-lo amb vint-i-dues excel·lents persones: algunes de conegudes de ja fa un temps d’altres acabades de descobrir i amb la il·lusió d’anar-les coneixent al llarg de les rutes que ens esperen per compartir.
Un grup de gent molt heterogeni, procedent de molts llocs diversos de la geografia del nostre petit país, totes elles carregades però de ganes de viure, de sentir, de descobrir....Mica en mica pots anar aprofundint en la vida de cadascun de nosaltres; les estones de caminada, si el esbufecs ho permeten, donen per estones de llarga conversa....Llavors descobreixes que tots amaguem una història al darrera, ni pitjor ni millor que la pròpia sinó personal i única, carregades però totes elles de sentiments, emocions i emotivitat, que formen part d’un passat, recent o llunyà que ha marcat d’alguna manera les nostres vides. Descobreixes dolor, patiment, absències, sol.lituds i t’adones que malgrat aparentment sovint les vides de tots hagin transcorregut tranquil·les, la realitat és una altra, t’adones de la duresa dels moments viscuts per molts i t’ajuda en certa manera a sentir-te més acompanyat en la superació de petits reptes diaris, a buscar alegries després d’etapes de tristesa, a riure perquè ja hem plorat massa...en definitiva, ens adonem que la pròpia història no és única, ni la més trista, ni la més dura, simplement és una més de les tantes que amaguem cadascun.

BON ANY!!

Massa sovint, al canviar d’any, intentem omplir-nos de propòsits pel nou que es presenta. Acostumen a ser plens de bones intencions, referents a la salut personal (deixaré de fumar, aniré al gimnàs faré dieta....), temes familiars o de feina. Llavors, a mesura que transcorren aquests 365 dies, ens adonem que no han servit de res, que tots aquests propòsits acostumen a ser tòpics de tot allò que sabem que caldria fer i que no fem....allò de que la teoria la sabem però la pràctica costa molt d’aplicar... Per això aquest any m’he proposat no fer cap propòsit (valgui la redundància), acceptaré allò que vingui, faré el que cregui quan ho cregui oportú i sempre dins les meves pròpies possibilitats i força de voluntat. Potser si, però, que manllevaré el d’una bona amiga amb la qual vaig tenir el goig de compartir el Cap d’Any i que vaig trobar genial: Procuraré trobar un motiu per somriure i regalaré un somriure CADA DIA.

T'acompanyo en el dolor de l'absència

La matinada d'un fred dia de novembre ens deixava el pare d'un bon amic.

Casualitats de la vida, el mateix dia que jo feia tres anys que em separava o que la mare feia 76 anys.... No té res a veure una cosa amb l'altre, simplement portes que es tanquen, d'altres que s'obren i d'altres que continuen mig obertes....

La musa inspiradora no m'està acompanyant fa una llarga temporada i em poso davant el temut paper en blanc i milions de pensaments volten pel meu cap però incapaç de plasmar-ne un de sol davant tanta magnitud immaculada. Ha hagut de ser la mor d'algú que m'ha permès escriure aquestes poques paraules i aquest curt poema:

Ulls amarats de llàgrimes,
dolor d’absència....
Remembrança d’uns mots,
d’un gest,
d’una rialla o un somriure....
Mica en mica, com una espelma que s’apaga,
un cor deixa de bategar,
Però el record restarà per sempre
entre ànimes que glatiran per no oblidar mai la seva presència.

En record al pare de l’Albert.
26/11/07
Jana

TORNEM A LA RUTINA.

Fa 2 dies que sento el pis enormement buit. Ni la tele, ni l’ordinador m’aclaparen amb el seu soroll. Silenci…. Des del dia 21 d’agost fins abans d’ahir (11 de setembre) es pot dir que hem compartit les 24h. Si, si, ja sé que hi ha moments que m’aclapareu, que us voldria lluny, però…ja sabeu que en el fons no és cert. Heu estat la meva companyia constant tots aquests dies compartint unes molt bones i agradables vacances: Primer a la Sènia amb la nostra estimadíssima Alícia i família, llavors a casa compartint els dies amb la Play, la Gamme Boy, l’Emule i algunes escapades... Finalment a Mallorca, les merescudes vacances sobretot pels avis. Tots 5 i la nostra entranyable i estimada Caterina vam gaudir de dies magnífics, unes boniques estades contemplant paisatges i uns còmodes viatges amb la llogada “fragoneeeeeta” de 9 places!! Qui m’ho havia de dir a mi que em convertiria amb una autèntica xofera pujant i baixant estretes carreteres vers el Cap de Formentor?
Han estat dies molt bons amb moments no tan bons, veient sobretot el llast de la malaltia de l’avi i la poca mobilitat de l’àvia... però ells també hi eren i n’han gaudit, i, sobretot, al costat Na Cat, amb la seva serenor i pau. Només desitjo que quan sigueu més grans recordeu amb un ample somriure aquests dies...
Ahir ja tot va tornar al seu lloc, vosaltres a escola (4rt. i 1er. d’ESO....com passen els anys....!!) Jo a la feina, els avis tranquils al seu entorn habitual i Na Cat a l’altra banda del mirall però sempre al costat del nostre cor.

Tornem a l’habitual rutina, a la custòdia compartida, als dies grisos i cada cop més foscos; senyal inequívoc que arribarà la tardor i després el fred hivern....

Entre tots* em doneu un alè de vida, de placidesa i de felicitat! ;-)
*(i també els que no anomeno però que porto en mi)

SÓC DE VACANCES!!!