28.11.07

T'acompanyo en el dolor de l'absència



La matinada d'un fred dia de novembre ens deixava el pare d'un bon amic.
Casualitats de la vida, el mateix dia que jo feia tres anys que em separava o que la mare feia 76 anys.... No té res a veure una cosa amb l'altre, simplement portes que es tanquen, d'altres que s'obren i d'altres que continuen mig obertes....
La musa inspiradora no m'està acompanyant fa una llarga temporada i em poso davant el temut paper en blanc i milions de pensaments volten pel meu cap però incapaç de plasmar-ne un de sol davant tanta magnitud immaculada. Ha hagut de ser la mor d'algú que m'ha permès escriure aquestes poques paraules i aquest curt poema:

Ulls amarats de llàgrimes,
dolor d’absència....
Remembrança d’uns mots,
d’un gest,
d’una rialla o un somriure....
Mica en mica, com una espelma que s’apaga,
un cor deixa de bategar,
Però el record restarà per sempre
entre ànimes que glatiran per no oblidar mai la seva presència.

En record al pare de l’Albert.
26/11/07
Jana

13.9.07

TORNEM A LA RUTINA.

Fa 2 dies que sento el pis enormement buit. Ni la tele, ni l’ordinador m’aclaparen amb el seu soroll. Silenci…. Des del dia 21 d’agost fins abans d’ahir (11 de setembre) es pot dir que hem compartit les 24h. Si, si, ja sé que hi ha moments que m’aclapareu, que us voldria lluny, però…ja sabeu que en el fons no és cert. Heu estat la meva companyia constant tots aquests dies compartint unes molt bones i agradables vacances: Primer a la Sènia amb la nostra estimadíssima Alícia i família, llavors a casa compartint els dies amb la Play, la Gamme Boy, l’Emule i algunes escapades... Finalment a Mallorca, les merescudes vacances sobretot pels avis. Tots 5 i la nostra entranyable i estimada Caterina vam gaudir de dies magnífics, unes boniques estades contemplant paisatges i uns còmodes viatges amb la llogada “fragoneeeeeta” de 9 places!! Qui m’ho havia de dir a mi que em convertiria amb una autèntica xofera pujant i baixant estretes carreteres vers el Cap de Formentor?
Han estat dies molt bons amb moments no tan bons, veient sobretot el llast de la malaltia de l’avi i la poca mobilitat de l’àvia... però ells també hi eren i n’han gaudit, i, sobretot, al costat Na Cat, amb la seva serenor i pau. Només desitjo que quan sigueu més grans recordeu amb un ample somriure aquests dies...
Ahir ja tot va tornar al seu lloc, vosaltres a escola (4rt. i 1er. d’ESO....com passen els anys....!!) Jo a la feina, els avis tranquils al seu entorn habitual i Na Cat a l’altra banda del mirall però sempre al costat del nostre cor.

Tornem a l’habitual rutina, a la custòdia compartida, als dies grisos i cada cop més foscos; senyal inequívoc que arribarà la tardor i després el fred hivern....

Entre tots* em doneu un alè de vida, de placidesa i de felicitat
! ;-)
*(i també els que no anomeno però que porto en mi)

31.8.07


SÓC DE VACANCES!!!

17.8.07

Esperar....


Massa sovint esperem quelcom, una trucada, un missatge, un amor, una proposta...Es aquella il·lusió que ens fa viure donant un sentit a la nostra vida. Llavors però, quan l’espera es converteix gairebé en una obsessió arriba el sofriment, el comprovar que tot allò que et mantenia viva esdevé quelcom ple de patiment. Comença la desil·lusió, el desengany...la solitud.
L’home com a espècie, ha esdevingut des de sempre un animal social. Aleshores tenim la necessitat de compartir, de parlar, de gaudir en comunitat. Quan trenques els estereotips d’aquesta comunitat i passes a ser persona sola que continues però tenint aquesta necessitat és quan et trobes desencaixat, fora de lloc.. Sovint llavors ens agafem a qualsevol intent de compartir quelcom, quan ens il·lusionem en petites, minúscules coses que en altres situacions no tindrien importància però que en aquests moments de solitud, sigui buscada o vinguda, cerques quelcom per no caure en la supervivència més pura. Cada dia, cada hora, minut o segon pot esdevenir etern amb el desig de buscar qualsevol complicitat.
Llavors recordes el que ja saps, el que et diuen, el que ja has llegit... Només podem esperar quelcom de nosaltres mateixos...et rebel·les contra tu mateixa perquè ja ho sabies, t’havies fins i tot jurat i perjurat que no cauries més en el parany però la necessitat d’aquestes il·lusions, d’aquesta complicitat d’aquest compartir t’han tornat a jugar una mala passada. Intentes mentalitzar-te altre volta, no pots cercar en els demés el que cal que busquis en tu mateixa, només pots esperar de tu, il·lusionar-te amb tu, compartir amb tu...en definitiva estar bé amb tu, amb totes les teves possibilitats i la teva essència. Saps que quan ho aconsegueixis tindràs pau però, per què costa tan trobar aquest camí? Potser perquè no ens han ensenyat a estar sols....
Com es passa un estiu sense projectes, sense futur???

12.7.07

DIES ESPECIALS....


És difícil descriure la concentració d’emocions si aquestes són moltes i rebudes en un espai de temps reduït.
Això és el que m’ha passat des del 27 de juny fins el dia d’avui....
Entre aquests dies transcorreguts hi havia unes dates especials, el 5 de juliol, que era la data del meu aniversari....i el 9 de juliol, data en què vaig néixer per segona vegada...
Només puc donar-vos les gràcies a tots per estar al meu costat. Sabíeu el que representava per a mi no haver de suportar la sol.litud física. Vareu estar al meu costat i féreu que fossin uns dies esplèndids. Vull donar les gràcies especialment a Na Candelària que amb la complicitat del meu fill vaig poder gaudir fins i tot d’un “pastís” d’aniversari amb 7 espelmes....

El millor regal...? tots vosaltres....

4.6.07

A UN AMIC...




Camines a palpentes,
ànima i cor ferits.
Deixa que s'esvaeixin les tempestes,
que un nou sol ha sortit!


---------------



Impregna't d'olors que es desprenen,
siguin til.lers, fréixes o acàcies...
Ginesta florida amb groc intèns
que omple els marges...

Gaudeix de perfums,
colors i moments...
Treu-te el mantell de tristors que et cobreix.
Ja prou sentir-te culpable de viure!
Oh, gran guerrer de cors immens....

9.5.07

gota

Immòbil.
amb el sentits a flor de pell
la sents lliscar,
pel front
pel nas.
Suaument t’acarona.
T’humiteja els llavis,
just un petit moment…
i segueix
resseguint el coll,
entre els pits,
esgarrifances al cos….
Continua vers el melic
s’hi entreté,
es para,
dubte en continuar….
però finalment no es reté
segueix el camí
resseguint el sexe...
A poc a poc
ara ja amb més calma....
Cau calent,
voldria quedar-s’hi
recórrer-lo amb delicadesa
però no pot,
ha de seguir,
i cau...
la gota ha arribat a la seva fi.
Només per un instant ha tingut l’immens plaer de resseguir el teu cos.

22.4.07

DESIG D'URGÈNCIA.


M’esperaves a l’aeroport.
Acabava d’aterrar després d’un mes d’absència. Estava cansada. La cinta de les maletes rodava sense res al damunt. De sobte maletes i més maletes. Sortosament, la meva fou de les primeres. La vaig agafar com una autòmota, ens acomiadarem tot el grup i vaig dirigir-me a la sortida. Passava gairebé inconscient per entre aquell passadís de mirades que busquen algú que arribi...de sobte...una veu reconeguda cridà el meu nom, vaig alçar els ulls i allà estaves tu....el teu cos atlètic, pell colrada, cabell de nit brillant, ample somriure i mirada verd maragda seductora i penetrant. Eres allà i jo no m’ho creia. Vaig deixar instantàniament la maleta i corrent cap a tu ens vam fondre amb una intensa abraçada primer i després els nostres llavis es trobaren, la llengua, aquell gust dolç que feu que tot un calfred recorregués el meu cos. Un mes sense veure’t, sense saber de tu, sense poder-me delectar amb el teu cos càlid i suau...el foc, el desig va recórrer tot el meu cos...No sé què hauria fet allà mateix si no hagués estat per tu que, guardant sempre la compostura, m’aturares en aquell desenfrè, agafares la maleta i em digueres: -Benvinguda! –Anem... Aquella fredor que mostraves, a voltes se’m feia insuportable però quedava compensada per tota aquella capacitat que tenies de fer-me gaudir, de fer-me volar, de ser capaç que em deixés anar per convertir-me en una deessa del sexe, de cos ardent i desig inacabable.
Ens adreçarem al pàrquing i pujarem al teu cotxe. Poques paraules sortiren de la teva gola: -Et desitjo i –Sense tu ha estat insuportable... Però, ni una carícia de més, ni una besada extra, només sexe palpitant i cos de foc.
T’observava mentre carregaves la maleta: ben vestit, gairebé diria que impecable. Quin contrast...Jo amb els meus texans, el meu jersei amplíssim de cotó i el mocador al coll... Pujarem al cotxe. No sabia que volies fer, on volies anar però no vaig dir res. Vaig pujar tot acomodant-me mentre tu arrencaves amb una maniobra brusca direcció Barcelona.
Vaig reclinar una mica el meu seient del cotxe i vaig treure’m el jersei. Duia a sota una camiseta negra amb botons. Vaig començar a acariciar el meu cos per damunt la roba, amb lentitud. Suaument les meves mans lliscaren cap a la cremallera dels meus pantalons descordant-los i, mentre acaronava les meves cuixes, els feia lliscar cames avall. No duia calcetes. M’agradava sentir directament el bast teixit del texà fregant el meu sexe. Tu em miraves de reüll volent manifestar una indiferència no sentida. La teva mirada era cada cop menys discreta i el teu desig també. Acariciava la meva pell suau i poc a poc els botons de la camisa es descordaren per les meves mans destres...deixant entreveure els pits culminats per aquells mugrons petits i erectes. Les meves mans els acariciaven en moviments circulars primer i després pessigant-los entre el polze i l’índex fent que aquella erecció fos encara més intensa: Tu em miraves, jo em sentia més excitada pel fet que em miressis. Les mans lliscaven per la meva pell dirigint-se a aquell petit retall de pèl com un camí que ens mostra la direcció on cal anar...Els meus dits el resseguiren ensopegant amb el clítoris sobresortint, calent, càlid i humit on es van entretenir una bona estona manipulant-lo hàbils, coneixedors d’aquell botó rosat. Ara era jo la que et mirava de reüll, t’havies descordat els pantalons per poder donar pas al teu membre rígid i rogenc de foc mentre l’acariciaves amb la teva mà dreta i l’altra la mantenies al volant.
Travessàvem la Gran Via amb impaciència, amb urgència de desig i de satisfer aquell plaer emergent en els nostres cossos.... Semàfor vermell. Frens clavats. Parats. El teu cap es reclina damunt el meu sexe i sento la teva llengua com una serp entaforant-se per la meva caverna calenta i humida. Obro bé les cames perquè tinguis més llibertat de moviment, per poder sentir més profundament aquest muscle clavant-se dins meu. Llavors els teus llavis xuclant el meu clítoris, mossegant-lo, estirant-lo... Miro enlaire. Un camioner, amb el privilegi d’una posició més elevada, ens ha estat observant. M’avergonyeixo i alhora m’excito més encara...Semàfor verd. T’aixeques i arranques amb el gas al fons. Sento el meu sexe palpitant, humit del meu flux i la teva saliva. Una corba pronunciada. Hem girat bruscament direcció al teu pis. Estem a prop. Frens que es claven, dits que s’enfonsen, es mouen rítmicament... i la porta del pàrquing que s’obren sorollosament, amb un fort xerric....
És el xerric de les rodes de l’avió damunt la pista. M’he despertat mentre aterràvem. Desembarquem, cerco la maleta, m’acomiado del grup i surto per entre el passadís de mirades que cerquen algú conegut.
Tu no hi ets.

21.3.07

Benvinguda PRIMAVERA!


Esclat de llum i de colors,
energia plena que ens omple cada recer.
Densitat, immensitat , cel serè i clar
que desglossa un seguit de ventalls cromàtics feridors d’ulls…
Amb tu arriba la vida,
queden enrere marciment i silenci;
també llàgrimes vessades que regaran futures flors de primavera.

11.3.07

8 DE MARÇ


Dia 8 de març, dia internacional de les dones treballadores, en commemoració entre altres, a les 129 treballadores que moriren cremades a la fàbrica de Sirtwwod Cotton de Nova York, pel fet de voler reivindicar els seus drets, us adjunto un escrit que val la pena el tinguem sempre present, per recordar que encara tenim molta feina a fer, que no podem baixar la guàrdia i que no podem tirar la tovallola. Endavant dones!

Mientras estés viva, siéntete viva


Siempre ten presente que la piel se arruga,
el pelo se vuelve blanco,
los días se convierten en años...
Pero lo importante no cambia,
tu fuerza y tu convicción no tienen edad.
Tu espíritu es el plumero de cualquier teleraña.
Detrás de cada línea de llegada, hay una de partida.
Detrás de cada logro, hay otro desafío.
Mientras estés viva, siéntete viva.
Si extrañas lo que hacías, vuelve a hacerlo.
No vivas de fotos amarillas...
Sigue aunque todos esperen que abandones.
No dejes que se oxide el hierro que hay en ti.
Haz que en vez de lástima, te tengan respeto.
Cuando por los años no puedas correr, trota.
Cuando no puedas trotar, camina.
Cuando no puedas caminar, usa el bastón…
¡Pero nunca te detengas!


Madre Teresa de Calcuta

8.2.07

Una carta...


Les mans tremoloses, maldestres, han obert aquell sobre blanc immaculat, amb lletres impreses amb noms i adreces conegudes i un munt de segells, per treure’n els quatre fantàstics fulls manuscrits que contenien i, que venien de l’altra banda de la immensitat blava.
Sabia que arribaria, però no sabia quan i menys m’esperava que fos en un dia com avui. Un dia trist i plujós, on res semblava que acompanyava a fer-lo millor quan, de sobte, un gran somriure s’ha desdibuixat al meu rostre.
He somrigut durant tot el temps de llegir aquelles fantàstiques línies –ja no recordem l’extraordinari que pot arribar a ser rebre una carta- on no s’explicava gaire res de nou, on gairebé tot es que es deia ja s’havia esmentat, però amb la gratificació que comporta llegir-ho sobre paper, quan menys t’ho esperes i quan les circumstàncies dels darrers dies fan que sigui difícil despuntar una rialla.
Tu ho has aconseguit, des de l’altra riba del mirall, amb aquest mitjà tan ancestral, arrencar un grat somriure del meu rostre. Has posat la tireta al tel d’ànima esquinçat i m’has fet recordar que els amics hi són malgrat distàncies...
Gràcies “germanamiga”. De tot cor, amb tot l’amor i sinceritat des de l’altra riba d’aquest mar que ens allunya i ens apropa allhora.

3.2.07

L'ENCONTRE


Va aixecar-se de la cadira. Feia fred. Va dirigir-se a la barra per pagar la cervesa i després aprofità per anar al lavabo. Mentre hi era, trucada al mòbil. Era ell i li preguntava on s’havia ficat. Ella li respongué: – Coi, on havíem quedat! Ell respongué que també hi era, a la barra, i que s’havia cansat d’esperar. Va riure, ella a la terrassa del bar, ell a la barra i no havien coincidit.
– I ara on ets?
– Jo, als lavabos, i tu?
– Jo, passeig de Gràcia avall; espera’t, doncs, que vinc.
Un malentès no els havia permès coincidir, però ara, a la fi, semblava que arribava el moment. Ella sortí a fora per veure’l arribar. Cinc minuts i era al seu davant. Després d'una abraçada i un petó a cada galta, tornaren a entrar en aquell bar que ambdós havien contemplat durant tota una hora en completa solitud. Ara podrien compartir uns moments. Ell prengué una cervesa, ella ja se n’havia pres tota una gerra, millor un talladet. Parlaren, s’observaren. El temps transcorria. Havien desaprofitat tota una hora, o no? Comentaris banals, feina, nens... Es feia tard i ell havia de recollir el seu fill. Ella havia d'anar cap al tren. Ara ja no contemplava el seu entorn, només a ell, l’escoltava, somreia. Sortiren i caminaren Passeig avall. Parlaven de política, ai!... diuen que és un tema perillós, però ambdós coincidiren bastant en les seves idees. Tenien una invitació pendent per anar a veure George Moustaki. Ell, feia uns dies, a través de missatges al mòbil, li havia ofert una entrada per a l’endemà. No sortí el tema. Potser ja no li interessava anar-hi amb ella? Potser no havia estat com s’esperava? L’havia decebut? S’acomiadaren a l’entrada de l’estació de tren. Només un comentari:
– Quan em jubili em decidiré a ser lluitador per la causa.
– Avisa’m doncs! Un petó i un adéu.

Ella va tenir una bona sensació, era una persona interessant i agradable. Però no va ser un interès per igual. Arribà la nit i s’esperava algun missatge al mòbil tot comentant la trobada. Res. L’endemà li va escriure un mail on ella li comentava que li era impossible assistir al concert. Ell, cap resposta. Silenci.

Passaren alguns dies, coincidiren al messenger un moment, ell es mostrà un poc ofès perquè ella no li havia acceptat la invitació i li havia comunicat molt tard. Ella s’excusà. No podia quedar, tenia els nens i li era impossible combinar-s’ho. Segurament ell no s’ho va arribar a creure. No obstant, el temps li demostrà que ell no tenia cap mena d’interès per tornar-se a veure, per parlar… Simplement no havia estat el que s’esperava. Les expectatives no s’havien acomplert. Ell s’ho havia perdut! Però en el fons del cor d’ella un regust amarg, un petit sargit a la seva ànima. El silenci no li agradava, hauria volgut un comentari, una explicació... Però és així, les cites a cegues tenen això... difícilment es compleixen les expectatives que un o una havia posat en l’altre/-a.

Continuaran però les nits perfumades d’hivern, on la lluna serà testimoni de trobades furtives, amors desconeguts, fent volar estels, il·lusions... perquè, en cada minut, ella descobrirà una nova experiència que l’ajudarà a veure com funciona el món dels humans. Hi ha tantes coses per descobrir! Encara que molt sovint, massa sovint, li facin lliscar una llàgrima.

20.1.07

L'ESPERA


Dia càlid de gener, prou càlid per permetre-li estar, a aquelles hores dels vespre –bé, no era tard, però si gairebé fosc– asseguda a la terrassa d’aquell bar. Admira la gent com passa, observa atenta, amb aquells seus ulls tan expressius. La gent passa ràpid, amb un ritme gairebé estressant, abduïts per les seves preocupacions, les seves tasques quotidianes. Observa mentre espera. No el coneix, no l’ha vist mai tret d’una petita foto enviada per mòbil. Ni tan sols ha sentit la seva veu. Relaxada com qui ja té tota la feina feta, tranquil·lament en aparença, però amb un neguit de fons. Potser un altre desengany? O no? De fet ja no espera res més que conèixer-te, però sap com és, somniadora, capaç de fer mil castells en l’aire i té por. Por de caure, de fer-se mal... intenta treure’s del cap aquests pensaments. De fet gairebé no es coneixen perquè les seves converses no han anat més enllà d’unes poques paraules... però i si quan el vegi el seu cor s’accelera, s’obre i es dóna? Sap què significa això i ja el té prou esquinçat, no hi caben ja més punts de sutura.

Reconeix que l’espera esdevé tensa, gairebé incòmoda. No li agrada esperar, no li agrada arribar primera als llocs. Porta ja mitja hora esperant segons l’hora prevista.

Mira els personatges que passen, la gent que es creua al seu davant. I si fos aquell? O aquell?...ui, no!, quin horror! De fet no es tracta més que de fer un cafè, però és clar, la seva ment li juga males passades, sempre va més enllà. Un cafè? Uffff, no, que després no dormirà. Demana una cervesa, gairebé no s’entenen amb el cambrer, finalment li porta: “cervesa suave alemana”, li diu.

Es posa còmoda de mica en mica damunt d’aquella cadira metàl·lica. De cop i volta, quan ha arribat, s’ha quedat rígida en aquell seient, sense moure’s, però ara que ja hi porta més de mitja hora s’ha anat relaxant, acomodant, buscant una forma més o menys adequada per poder escriure. Escriure. Escriure per matar el temps. Un diari fóra la distracció més fàcil en aquells moments, quan ja està cansada d’observar la gent. Un diari fa més fàcil l’espera. És clar, un cigarret ara no: diuen que ja no fuma, però reconeix que en aquests moments ja n’hauria fet tres o quatre. Res, millor escriure, és més sa, però... mmmm, escriure mentre es fuma... no, no, que ja porta cinc mesos sense fer-ho.

Ara l’espera es fa eterna. Ha decidit que al punt de les 19.00 h marxarà. Pel seu propi benestar mental i físic –comença a fer molta fresca–aquest cop la decepció haurà estat abans de començar. Ja no li preocupa gaire, riscos que cal córrer. Sortosament no haurà estat sola. Una estona compartida amb vianants desconeguts, fredes taula i cadira, la gerra de cervesa suau, el mòbil i la llibreta. Ah!, la llibreta, sempre l’acompanya a tot arreu! A la propera cita caldrà deixar les coses més clares, si és que hi ha propera cita, és clar!