Mare!

Diumenge va ser la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. No és que tingui un interès especial en el santoral ni tampoc en les celebracions de la capital, però sí que en aquest dia es produïa un fet molt especial per mi: la mare sí que ho celebrava i m’havia convidat a dinar, juntament amb el pare i una amiga molt excepcional, i que ells ja se l’estimen com una més de la família. Doncs bé, vaig aprofitar aquest dia per recordar moltes coses, per demostrar-li l’estimació, l’amor que sento per ella i que vaig haver de trigar quaranta anys a manifestar-li, fins que de la meva boca sortiren les paraules T’ESTIMO. Ara li dic sovint, sense cap mena de recança i intentant recuperar tot aquell temps que no era conscient de quant l’estimava. Els fills a voltes tardem massa a veure la gratitud que els pares ens mostren, a adonar-nos que realment és cert quan ens diuen que “de mare només n’hi ha una” i que “una mare és capaç de fer qualsevol cosa per un fill”.

Ara sóc mare. Només espero que algun dia els meus fills reconeguin aquesta estimació tan gran que som capaços de donar-los, no com un deure, sinó pel fet que he descobert que quan la mare estima un fill no n’espera cap mena de contrapartida, només veure’l feliç. T’ESTIMO, MARE!

M are, aprofito aquest dia,
E special per molts motius, per dir-te que amb en
R amon, heu ressorgit amb força en aquest nou
C amí de la meva vida i l’
E stimació que sento per tu, per vosaltres, és tan gran que mai t’havia dit amb tanta intensitat que T’ESTIMO!

A manera de presentació

“Com t’ho podria dir perquè em fos senzill i et fos veritat”… Així comença una cançó de Lluís Llach, cantant-poeta de Verges. Avui, en començar aquest blog que poso a l’abast dels meus hipotètics lectors, em faig meves les seves paraules, perquè la meva pretensió és explicar en paraules senzilles què és el que em mou, el que em commou, el que em rebel·la, el que em fa riure, el que em dol, el que m’esquinça l’ànima, el que estimo, el que em fa viure... per explicar, en resum, quina és la meva veritat.

No pretenc explicar la meva vida, sinó les sensacions que m’han acompanyat o m’acompanyen en el seu trajecte. Evidentment no puc queixar-me del camí que he fet fins aquí, però vull que a partir d’ara sigui diferent, que el neguit es transformi en pau i l’ànima esquinçada vagi recobrant la serenor... i em sembla que el rumb que he emprès és el correcte. Sé que no serà fàcil, tot canvi requereix sempre un esforç, però la llum dels que m’acompanyen tot fent la ruta m’ajudarà a recobrar la meva pròpia llum.

Fins aquí, la presentació. A partir d’ara, “...que no s’apagui la llum, que no vacil·li mai més”.