27.12.06

Nadal'06


Vesso llàgrimes per tu que no podràs celebrar el Nadal,
Per tu que ja no hi seràs,
Per tu que estàs malalt
I per tots aquells que no hi vindran.
Vesso llàgrimes per la tristesa que em turmenta,
Pels meus desitjos incomplerts,
Per un any més entre solituds i pors.

Però somric,
Per l’arbre de plàstic que hem muntat,
Amb llums de colors,
L’estrella de les cent pessetes,
I les boles d’Ikea.
Pels vostres somriures i il·lusions
Pel “t’estimo mare” que m’oferiu,
I per la pau que de tant en tant m’embolcalla.

No oblidarem els que ja no hi són…
Riurem pels retrobats….
Buscarem somnis, entre records, de bells futurs que ens deparen.

12.12.06

...


fred
boira
tardes d’hivern
pors que tornen
il·lusions que s’esvaeixen
un bes
un desig
i massa amor per repartir
on ets?
la meva ànima esquinçada no té ja més espai
crido
no em sents?
ploro
no em mires?
cauen les llàgrimes entre ombres de la nit
estels
espurnes
foc
passió
viure per tot allò que vaig perdre
per recordar moments viscuts
per viure futurs
canto
cerco les Ítaques
el camí és dens
em perdo
por por por
dóna’m la mà ni que sigui per sentir-te
t’estimo siguis on siguis... siguis qui siguis.

5.12.06

FESTEJANT AMB L'ALZHEIMER


Sovint hem sentit parlar d’aquesta malaltia. Sabem que té a veure amb el deteriorament progressiu de les facultats cognitives: orientació, memòria, mobilitat… en definitiva, degeneració neurocel·lular que fa que anem perdent les nostres capacitats, adquirides al llarg de la vida. No és una definició de diccionari, ni de tractat mèdic. És simplement la pròpia, que m’he creat a partir de les meves vivències personals.

Quan la doctora va diagnosticar alzheimer al pare, encara no era prou conscient del que significava, i encara ara m'és impossible fer-me a la idea del que això serà. Perquè aquesta malaltia té que, per ser degenerativa, no saps mai com evolucionarà i fins a quin punt arribarà el malalt. Però el que sé del cert és com pot arribar a ser de dur veure que un ésser estimat va perdent tot el que ha après al llarg de la seva vida.

Sempre ens sembla que aquestes coses no ens tocaran a nosaltres, però sí... i veure la degeneració del propi pare és dur. Sempre en tens una imatge idíl·lica: aquell heroi que quan eres petita representava el màxim exponent i en qui, a mesura que has crescut i madurat, continues veient aquella imatge dolça i tendra, que sempre ha estat al teu costat tot donant-te suport, oblidant sempre els possibles mals moments.

Potser em costa més encara d'acceptar perquè tinc la sort que el pare, físicament, als seus 73 anys, es veu i es conserva molt bé, i malgrat haver patit un parell d’infarts i unes quantes angines de pit puc dir que té una “salut” magnífica. Però quan parlo de salut em refereixo sempre a l’aspecte físic, perquè quan parles amb ell, quan convius amb ell, és quan realment t'adones de com pot ser de dura aquesta malaltia. I si et comences a plantejar com pot arribar a ser-ho -que no m’arribi a reconèixer com a filla seva perquè no sàpiga qui sóc o no s’arribi a reconèixer ell mateix- la impotència que sents és immensa.

Avui he passat una prova molt dura. Al pare li caducava el carnet de conduir, i jo l’he acompanyat a fer l’examen mèdic corresponent. Evidentment tenia dit de la doctora que el porta que havia de deixar de conduir el cotxe, i per tant jo m’he hagut de plantar davant del metge que li feia el control del carnet per explicar-li la situació i dir-li que era millor que no li donés. I avui, doncs, definitivament, quan li han dit "NO APTE", els ulls se li han entelat de llàgrimes, malgrat fer-se el valent perquè jo era allà. I no sabeu com ha estat de penós! Per a ell, evidentment, perquè s’ha considerat ja com un inútil, incapaç ja de fer res, s’ha sentit vell de cop; per a mi, per ser responsable de voler garantir la seva pròpia seguretat i la dels altres... i, encara, he hagut de pensar que sortosament d’aquí uns dies es recordaria que no pot dur cotxe, però que ja no es recordaria de com havia anat la història.

El futur? Incert totalment. Espero que no es deprimeixi i que la situació no es faci més difícil encara, perquè us ben asseguro que la mare, que és la qui conviu amb ell les vint-i-quatre hores del dia, ha de tenir una paciència de santa. Mentre, jo, intento fer-li la vida més lleugera, l’abraço sovint i li dic que l’estimo. No us podeu imaginar com se sent de satisfet. Sembla mentida, però aquests malalts desperten una fina sensibilitat emocional i l’afecte es pot arribar a convertir en el seu únic nexe d'unió amb el món. Sóc al seu costat quan puc, els porto a passeig i desitjo que no arribi mai el moment que em digui: -I tu, qui ets?

Mare, sóc al teu costat, i no et mereixes el dolor i el patiment que entre tots, en Marià, el pare i jo mateixa, t’hem fet o et fem passar. Vulgui ser aquest escrit testimoni de l’amor que us professo.

19.11.06

JANA


VIADEYRA (en català medieval)

No'l prenatz lo fals marit,
Jana delgada!
I
No'l prenatz lo fals jurat,
que pes es mal ensenyat,
Jana delgada!

II
No'l prenatz lo fals marit,
que pes es ez adormit, Jana delgada!
III
Que pec es mal ensenyat,
no sia per vos amat,
Jana delgada!
IV
Que pec es ez adormit,
no jaga amb vos el llit,
Jana delgada!
V
No sia per vos amat,
mes val cel c'avetz privat,
Jana delgada!
VI
No jaga ab vos el lit;
mes vos y valra l'amich,
Jana delgada!

VIADEYRA (en català modern) No el prengueu el fals marit, Joana delicada! I No el prengueu el fals jurat, que és ruc mal educat, Joana delicada! II No el prengueu el mal marit, que és ruc que és ensopit, Joana delicada! III Que és ruc mal educat, no sigui per vós amat, Joana delicada! IV Que és ruc, és adormit, no jegui amb vós al llit, Joana delicada! V No sigui per vós amat, més val aquell que teniu d'amagat, Joana delicada! VI No jegui amb vós al llit, més us hi valdrà l'amic, Joana delicada!

Cerverí de Girona

12.11.06

A TU...


A TU...


Des que havia començat la tardor l’acompanyava més sovint. Era com si els contrastos de llum i de colors fessin que la notés més vora seu. Sempre havia pensat en ella, sempre havia estat present a la seva vida, però en aquesta nova etapa hi era més constant, més persistent…Era com si ara estigués condemnada a compartir llargues estones amb ella.
Feia temps, quan no la tenia tan a prop, s’imaginava llargues estones al seu costat, compartint allò que a ella li agradava tan de fer: escriure, escoltar música, llegir, caminar... S’havia gairebé convertit en un anhel i suposava que estaria amb ella quan arribés a la vellesa, sense por, amb tendresa, juntes fins al final,! Això li donava pau i tranquil·litat.
Altres moments agobiants, d’estrés, plens de cabòries... també l’enyorava, la trobava a faltar i en un intent de desconnectar-se la cercava...Volia sentir-la, la desitjava....
Ara, havia arribat més aviat del que esperava. Compartia sovint amb ella vespres, fossin d’hivern o d’estiu, tardes de diumenge, caps de setmana i llargues estones, massa estona i massa llargues... Era com si de cop i volta, tan que l’havia anhelat, ara no se’n pogués desempallegar. Era persistent, l’embolcallava com un mantell suau del que no es podia desprendre. S’havia convertit amb la companyia no desitjada, li feia por, fins i tot l’odiava i, com més avançava el temps, la vida, la temia més i més...i, en canvi, era cada cop més present.

Entrares a la seva vida quan realment no t’havia descobert i no sabia encara què representaves...a tu SOLITUD!

18.10.06

Un clavell per tots


Diumenge 15 d’octubre Lluís Llach va actuar a Prats de Lluçanès. Més intimista que mai, serè, còmplice total amb el públic....feia anys que no el veia actuar i realment la tendresa, sinceritat i emotivitat que va desprendre fou tan gran que ara us vull dedicar a tots els que esteu amb mi, sigui de la manera que sigui, una de les cançons que va cantar. En ella hi ha tots els components que he sentit i he compartit a voltes, des de l’obscuritat total fins a la màxima esplendor. Que sempre hi hagi un clavell per tots.


12.10.06

Res a celebrar!




Avui 12 d’octubre des de fa molts anys (1913) ja es celebrava aquesta data com a “dia de la raza” i més tard es va polir amb el “dia de la Hispanidad”. És una data doncs que arrossega gran èxit des de temps immemorials, i no obstant: “legalmente, el Día de la Hispanidad no alcanzó reconocimiento en la España del franquismo hasta 1958, cuando un decreto de la Presidencia del Gobierno de 9 de enero de 1958 estableció: «Dada la enorme trascendencia que el 12 de Octubre significa para España y todos los pueblos de América Hispana, el 12 de Octubre será fiesta nacional, bajo el nombre de Día de la Hispanidad.». Llavors amb la instauració de la monarquia el 1982 es refrenda aquesta data com a Día de la Hispanidad potser en un intent de no deslligar massa fils que provenien d’una dictadura que es canviava per una democràcia però on no es podia fer massa soroll ni trencar massa lligams.
Actualment la majoria de gent espera aquest dia per veure si pot fer un pont llarg i així permetre’s un petit respir, després d’estar ja integrats totalment en la jornada laboral i quan les vacances d’aquest estiu ja no són més que història. A pocs però se’ls escapa en algun moment o altre la desfilada, que ens mostren els mitjans de comunicació, de tot l’exèrcit davant les personalitats de l’Estat. Orgullosos celebren aquest dia que no deixa de ser la data del que va ser un genocidi a la humanitat. Espoliació, aniquilació de drets existents, irreconeixement de les llengües i cultures, etc. Us sonen aquestes paraules? Doncs resulta que han passat 514 anys i els catalans podem expressar-nos en molts d’aquests termes. Aleshores jo em pregunto, què hem de celebrar avui? Com a molt, si tenim una Pilar a casa, farem un bon dinar; o ens recordarem de la ciutat de Saragossa per la seva patrona, però que no es facin celebrar res més. Per mi el “dia de la raza o de la Hispanidad” no té cap mena de sentit. Aleshores m’he apuntat a una botifarrada que feien al meu poble. Si, una botifarrada a la hispanidad, perquè els catalans seguim essent una colònia d’España com a partir de l’any 1492 van ser-ho els habitants d’Amèrica del sud. JO NO TINC RES A CELEBRAR!!

3.10.06

FINS AVIAT !



Ja s’havien acabat aquells dies compartits, tan intensos, tan emotius, tan… Féres la maleta amb recança, romancejant fins l’últim moment, ràpid i amb el cor compungit. Allargàrem el moment de marxar al màxim, esgotant els últims minuts, no volies deixar aquell pis que t’havia acollit amb tant d’amor i tanta pau. Va arribar el moment i a poc a poc baixares la maleta… un recorregut de tres minuts fins al cotxe, on només se sentia el soroll de les rodes de l’equipatge sobre l’asfalt... restàvem en silenci… no calien paraules…
Carregàrem el cotxe i emprenguérem camí cap a la capital. Silenci gairebé absolut, tensió, cares de tristesa. Només de tant en tant les nostres mans es trobaven i s’entrellaçaven. Parada per fer un cafè. Silenci i més silenci... uffff.
Abans d’acomiadar-nos, un impàs a casa d'una germana de l’ànima compartint més confidències, i tu amb els nervis a flor de pell que feien que la teva cara paregués un paper de seda blanc i fi... Calia esperar que fóra l’hora. L’estona per estar al teu costat mica en mica s’anava escurçant i cada cop era més propera la partida.
I va arribar el moment de dirigir-nos ja al lloc d’embarcament. Amb el cor petit agafàrem el cotxe i altre cop ens envaí el silenci, però tu no volgueres que fos així... vas començar a parlar i a fer-me riure amb les teves “històries”, no volies que arribés trista al lloc del comiat.
Aparcàrem el cotxe, baixàrem les maletes ja amb el cor ben petit i trist, esquinçat pel sentiment de llunyania. Sabíem que això era només un impàs en el temps, que aviat ens tornaríem a veure, però hi havia tanta por als nostres cossos... era, malgrat saber-ho, un sentiment de pèrdua, d’enyor...
Estona d’espera, silencis trencats per algun intent de portar alegria en una situació que no podia ser-ho, el cor cada cop més petit i els ulls plens de llàgrimes que no lliscaven cara avall, restaven retingudes per la promesa que ens havíem fet de no vessar-ne cap. Finalment el moment més indesitjat: l’embarcament. Fou llavors tan a contrarellotge, tan ràpid que ni tan sols poguérem fer-nos totes les abraçades que ens calien, que hauríem desitjat... just un bes, una abraçada i dir-nos FINS AVIAT! Sabíem almenys que hi hauria un proper cop, i això ens donava força per deixar anar una espurna d’alegria... malgrat tot.

26.9.06

Mare!



Diumenge va ser la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. No és que tingui un interès especial en el santoral ni tampoc en les celebracions de la capital, però sí que en aquest dia es produïa un fet molt especial per mi: la mare sí que ho celebrava i m’havia convidat a dinar, juntament amb el pare i una amiga molt excepcional, i que ells ja se l’estimen com una més de la família. Doncs bé, vaig aprofitar aquest dia per recordar moltes coses, per demostrar-li l’estimació, l’amor que sento per ella i que vaig haver de trigar quaranta anys a manifestar-li, fins que de la meva boca sortiren les paraules T’ESTIMO. Ara li dic sovint, sense cap mena de recança i intentant recuperar tot aquell temps que no era conscient de quant l’estimava. Els fills a voltes tardem massa a veure la gratitud que els pares ens mostren, a adonar-nos que realment és cert quan ens diuen que “de mare només n’hi ha una” i que “una mare és capaç de fer qualsevol cosa per un fill”.

Ara sóc mare. Només espero que algun dia els meus fills reconeguin aquesta estimació tan gran que som capaços de donar-los, no com un deure, sinó pel fet que he descobert que quan la mare estima un fill no n’espera cap mena de contrapartida, només veure’l feliç. T’ESTIMO, MARE!

M are, aprofito aquest dia,
E special per molts motius, per dir-te que amb en
R amon, heu ressorgit amb força en aquest nou
C amí de la meva vida i l’
E stimació que sento per tu, per vosaltres, és tan gran que mai t’havia dit amb tanta intensitat que T’ESTIMO!

21.9.06

A manera de presentació






Com t’ho podria dir perquè em fos senzill i et fos veritat”… Així comença una cançó de Lluís Llach, cantant-poeta de Verges. Avui, en començar aquest blog que poso a l’abast dels meus hipotètics lectors, em faig meves les seves paraules, perquè la meva pretensió és explicar en paraules senzilles què és el que em mou, el que em commou, el que em rebel·la, el que em fa riure, el que em dol, el que m’esquinça l’ànima, el que estimo, el que em fa viure... per explicar, en resum, quina és la meva veritat.

No pretenc explicar la meva vida, sinó les sensacions que m’han acompanyat o m’acompanyen en el seu trajecte. Evidentment no puc queixar-me del camí que he fet fins aquí, però vull que a partir d’ara sigui diferent, que el neguit es transformi en pau i l’ànima esquinçada vagi recobrant la serenor... i em sembla que el rumb que he emprès és el correcte. Sé que no serà fàcil, tot canvi requereix sempre un esforç, però la llum dels que m’acompanyen tot fent la ruta m’ajudarà a recobrar la meva pròpia llum.

Fins aquí, la presentació. A partir d’ara, “...que no s’apagui la llum, que no vacil·li mai més”.