Ja s’havien acabat aquells dies compartits, tan intensos, tan emotius, tan… Féres la maleta amb recança, romancejant fins l’últim moment, ràpid i amb el cor compungit. Allargàrem el moment de marxar al màxim, esgotant els últims minuts, no volies deixar aquell pis que t’havia acollit amb tant d’amor i tanta pau. Va arribar el moment i a poc a poc baixares la maleta… un recorregut de tres minuts fins al cotxe, on només se sentia el soroll de les rodes de l’equipatge sobre l’asfalt... restàvem en silenci… no calien paraules…
Carregàrem el cotxe i emprenguérem camí cap a la capital. Silenci gairebé absolut, tensió, cares de tristesa. Només de tant en tant les nostres mans es trobaven i s’entrellaçaven. Parada per fer un cafè. Silenci i més silenci... uffff.
Abans d’acomiadar-nos, un impàs a casa d'una germana de l’ànima compartint més confidències, i tu amb els nervis a flor de pell que feien que la teva cara paregués un paper de seda blanc i fi... Calia esperar que fóra l’hora. L’estona per estar al teu costat mica en mica s’anava escurçant i cada cop era més propera la partida.
I va arribar el moment de dirigir-nos ja al lloc d’embarcament. Amb el cor petit agafàrem el cotxe i altre cop ens envaí el silenci, però tu no volgueres que fos així... vas començar a parlar i a fer-me riure amb les teves “històries”, no volies que arribés trista al lloc del comiat.
Aparcàrem el cotxe, baixàrem les maletes ja amb el cor ben petit i trist, esquinçat pel sentiment de llunyania. Sabíem que això era només un impàs en el temps, que aviat ens tornaríem a veure, però hi havia tanta por als nostres cossos... era, malgrat saber-ho, un sentiment de pèrdua, d’enyor...
Estona d’espera, silencis trencats per algun intent de portar alegria en una situació que no podia ser-ho, el cor cada cop més petit i els ulls plens de llàgrimes que no lliscaven cara avall, restaven retingudes per la promesa que ens havíem fet de no vessar-ne cap. Finalment el moment més indesitjat: l’embarcament. Fou llavors tan a contrarellotge, tan ràpid que ni tan sols poguérem fer-nos totes les abraçades que ens calien, que hauríem desitjat... just un bes, una abraçada i dir-nos FINS AVIAT! Sabíem almenys que hi hauria un proper cop, i això ens donava força per deixar anar una espurna d’alegria... malgrat tot.
8 comentaris:
Ei, Jana!
Quin relat tan preciós! És autobiogràfic o novel·lat? Sigui com sigui denota la sensibilitat de qui l'ha escrit, un cor que batega, unes ganes de viure, la projecció d'un futur en companyia dels éssers estimats... tantes coses que ara mateix la llista seria llarga, llarga!
Ah, mentre llegia el text m'ha vengut a la memòria un fet que em va succeir fa algun temps (que ja saps que és com l'energia, al dir d'algú, que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma), quan vaig experimentar un sentiment molt semblant al que hi descrius. Me l'has fet recordar.
Una besada molt grossa! ;-)
Eiii Caterina,
ufff...sí, sensibilitat, allò que tenim tant que fins i tot en podríem regalar!
És un relat autobiagràfic i potser això em permet emprar-hi tot el meu cor (sentiment)a l'hora de redactar-lo. Detalls d'un TEMPS de comiat que com bé dius, som capaços de transformar;per aturar-lo quan les situacions són prou plaents o per fer-ne passar més via fins que arribi el moment desitjat.
Una dolça besada ;-))
No tinc la certesa que escriuré sempre doncs cada cop tinc més blogs que m'agraden i potser en quedi algun o més d'un sense participar-hi.
Tant si dic alguna cosa com si no desitjo que tu gaudeixis escrivint-lo i que funcioni encara millor del que hauries volgut.
Ei despi_na,
t'agraeixo la teva participació i les paraules d'ànim per tirar endavant aquest blog.
En tidré prou en poder-me expressar i que els lectors del ciberespai col.laborin lliurement donant la seva opinió. Per la meva part sempre hi haurà una paraula amable al respcte.
Una forta abraçada.;-)
Però el saber que habra una proxima vegada i altra i una altra fa que encara que no ho sembli dolgui un poc menys el comiat,per a això cal recordar els bons moments passats , els sentiments viscuts, els riures, els moments intimos i tenir la certesa que no es iran per a sempre, que sempre volveran.Aquesta vida ens deperara todavia moltes sorpreses i espero que mes bones que dolentes.Cal gaudir de totes elles.
Un millon de petons.
TESETEME
Hola, Jana! La Dolors ja diu que escrius molt bé, i després de llegir aquest últim treball només puc dir que tinc ganes que escriguis una novel·la per poder-la llegir.
Una abraçada i que disfruteu molt a l'Alguer. Per si d'acàs, no esperis trobar allà una Catalunya en petit, només disfruta de la terra i la gent.
Ei Maverick,
Estic admirada per l'esforç que fas per poder escriure en català, realment amb gent com tu l'idioma nostre no tindria tants problmes.
Sortosament com dius, els comiats que poder dir "Fins Aviat" , tenen molt de guanyat ja que no és un adéu per sempre...sinó que tens la certesa que tornaran aquells moments viscuts. Mentre, gaudim del que ja hem passat i recordem-ho amb joia i alegria, sempre, amb el desig que el proper cop sigui encara més plaent.
Una abraçada dolça.!
TSTM
Eissss Eduard,
Gràcies de tot cor.
Senzillament escric amb el cor, amb la part aquella que és tot sentiment i això es el que potser em permet que surtin textos realment bonics.
La novel.la...? és una cosa que em balla pel cap fa temps, en tot cas seràs un dels primers en tenir-ne una còpia dedicada, per tu i la Lola, evidentment.
Una abraçada sincera i un petonàs. ;-)
Publica un comentari a l'entrada