12.11.06

A TU...


A TU...


Des que havia començat la tardor l’acompanyava més sovint. Era com si els contrastos de llum i de colors fessin que la notés més vora seu. Sempre havia pensat en ella, sempre havia estat present a la seva vida, però en aquesta nova etapa hi era més constant, més persistent…Era com si ara estigués condemnada a compartir llargues estones amb ella.
Feia temps, quan no la tenia tan a prop, s’imaginava llargues estones al seu costat, compartint allò que a ella li agradava tan de fer: escriure, escoltar música, llegir, caminar... S’havia gairebé convertit en un anhel i suposava que estaria amb ella quan arribés a la vellesa, sense por, amb tendresa, juntes fins al final,! Això li donava pau i tranquil·litat.
Altres moments agobiants, d’estrés, plens de cabòries... també l’enyorava, la trobava a faltar i en un intent de desconnectar-se la cercava...Volia sentir-la, la desitjava....
Ara, havia arribat més aviat del que esperava. Compartia sovint amb ella vespres, fossin d’hivern o d’estiu, tardes de diumenge, caps de setmana i llargues estones, massa estona i massa llargues... Era com si de cop i volta, tan que l’havia anhelat, ara no se’n pogués desempallegar. Era persistent, l’embolcallava com un mantell suau del que no es podia desprendre. S’havia convertit amb la companyia no desitjada, li feia por, fins i tot l’odiava i, com més avançava el temps, la vida, la temia més i més...i, en canvi, era cada cop més present.

Entrares a la seva vida quan realment no t’havia descobert i no sabia encara què representaves...a tu SOLITUD!

12 comentaris:

Maverick ha dit...

Quan la solitud ens acompanya trobem a faltar no tenir-la, quan arriba a atabalar-nos és el moment d'acudir als amics i a les persones que ens volen i compartir en la mesura del possible aquests moments de solitud perquè deixin de ser-lo. No pensis que per demanar ajuda molestes o alguna cosa semblant, els amics estan per a TOTES les ocasions i són el millor remei contra la solitud. Sempre podras contar amb TESETEME

Maite Fruitós ha dit...

Hola Jana, preciosa...

Víctor Hugo deia: "No és la soledat el que espanta, sino les veus que la poblen".

En molts moments, les veus de la soletad, com tu dius, són plaents, en forma de les lletres que musitem al llegir un bonic llibre, o de músiques i cançons estimades que taral.legem o de so de les nostres passes tot passejant.

D'altres, les veus ens espanten perquè ens marquen reptes, ens proposen tasques que considerem massa difícils o dures per a nosaltres, ens parlen de pèrdues, de desenganys, tal volta d'un futur incert, o d'un passat malbaratit, o ens porten records que voldriem compartir amb aquell algú que ja no hi és...

Penso, però, que totes aquestes veus que poblen la nostra soletad, les dolces i les que ens semblen més estridents, conformen un gran bagatge per a nosaltres, ens ajuden a créixer, a enfortir-nos, a saber veritablement el que volem i el que ja no volem a la nostra vida, a no caure en vells errors i pautes en els moments en que ben segur ens sentirem ben acompanyats...

Una abraçada sincera que t'acompanyi en els moments de veus no desitjades

Hi ha moments

Maite Fruitós ha dit...

La darrera línia no val! ;-) (s'han escapat unes veus de més... ;-)) Un petonet

Anònim ha dit...

Ei, Jana!

Solituds cercades, solituds no preteses... cares diferents de la mateixa moneda.

"Solitud"... una ombra que ens acompanya com una segona pell al llarg de tota la vida; que fa el nostre mateix camí, ja en temps de bonança, ja en temps de maror; sempre fidel, sempre al nostre costat.

I és que com cantà fa anys i panys el gran Georges Moustaky: "Non, je ne suis jamais seul, avec ma solitude".

JANA ha dit...

Hola Maverick,

Certament, podem recórrer als amics en els moments de solitud però no sempre els tenim al costat, no sempre estan "a la nostra disposició", i sovint, quan la solitud forma part de la teva vida ni els amics poden compensar aquest buit que sentim a l'ànima.

Malgrat tot, és important saber-se acompanyada en aquest camí per qui ens dóna la mà i fa més suportable els durs moments en què aquest sentiment ens envaeix.

Gràcies per ser-hi. Petons.;-)

JANA ha dit...

Ei myt!

Excel.lent frase de Victor Hugo!

Efectimament aquest sentiment a voltes agradable, a voltes insuportable, és definit per aquestes veus que el poblen i, en definitiva, per la pròpia pau interior que farà que siguin més plaents o ens facin por.

Només en un bon equiliblibri de la nostra ànima aconseguirem que, siguin les veus que siguin les que poblin la solitud, sabrem acceptar-les com un bé cap a nosaltres per enfortir-nos,créixer personalment i enriquir-nos, ( encara que se n'escapin heheheh).

Mentre cerquem aquest camí cap a la pau, l'equilibri espiritual, les mans, les abraçades amigues ens ajudaran a fer-lo més fàcil fent aquesta sensació més acceptable.

Gràcies per l'abraçada! ;-)

JANA ha dit...

Ei Caterina,

Ai, què podem dir ja que no s'hagi dit sobre la solitud...?
Aquest sentiment que sovint acompanya la nostra ànima, i massa sovint una sensació no pretesa, no buscada...

Però com bé dic a na myt, si un dia aconseguim la pau interior que tan anehelem, aconseguirem també que la solitud no ens faci por, sigui de la mena que sigui. Llavors si que podrem cantar juntament amb el gran Moustaky: Je ne suis jamais seul avec ma solitude...Sempre comptant amb els grans amics de l'ànima o ànimes amigues...

T'estim, entre solituds. ;-)

Maverick ha dit...

Hola Jana

No fa mancada estar solament per a sentir-se solament,tots de vegades desitgem uns moments de solitud, però aquests moments es tornen insuportables quan no els decidim nosaltres,com et vaig dir abans, per a no estar solament cal envoltar-se de bona gent, i per a no sentir-se solament....no ho sé,però creo que cal lluitar dia a dia per les coses que realment importen, valorar el que un té, i sobretodo no rebutjar l'ajuda de la gent que et vol. Jo abans em sentia solament, ara solament ho estic de tant en tant. TeSeTeMe

Anònim ha dit...

Ai estimada meva: Ets capaç de parlar de la solitud en els mateixos termes que hom podria parlar de l'amor. Sorprenent? contradictori? o potser és perquè no estan tan lluny l'un de l'altre i no ens en adonem... sentiments que ens embolcallen com un mantell suau, anhel, compartint estones amb ella.

L'únic cert es que neixem i morim sols, però el llarg camí de la vida, et ben asseguro que no el faras sola, estones, etapes, sí, però queda molt camí, camins alegres, divertits de recorrer, plens de flors, prats verds,aquests els faras amb una altra companyia. L'amor.

T'estim.

Lola

Anònim ha dit...

Hola Jana,
He dedicat força estona (de solitud esperada) per llegir el teu blog. Fantàstic!! M'han encantat tots els teus escrits, i més d'un comentari que he vist també. Continua fent-ho, val la pena llegir-te...
Nela

JANA ha dit...

Ei Lola,

Ja veus amoret, la vida en el fons és plena de contradiccions...i, malgrat vulguis ser conseqüent amb tu mateix a voltes és impossible. En el fons això considero que és madurar, reflexionar...i tenir àmplia visió de les coses. No ens podem tancar i jo, evidentment no em vull tancar en la solitud. Sortosament us tinc a tots vosaltres que m'acomanyeu en el meu trajecte i l'amor que em transmeteu és molt gran.

Diuen que de l'amor a l'odi hi ha un pas. De la solitud a l'amor també deu ser-hi, i la ratlla que els separa a vegades és difícil de determinar...en tot cas cal valorar els moments compartits amb l'altre sentiment...l'AMOR.

T'estimo. Una besada. ;-))

JANA ha dit...

Ei Nela,

Estic contentíssima que haguis gaudit llegint-me...Moltes vegades descobrim en els demés sentiments molt propers als nostres i, a mi, m'agrada compartir els meus amb qui potser tan sols ni em coneix però que sap descobrir el fons d'allò que escric. Vosaltres m'animeu a tirar endavant!

Una abraçada sincera! ;-)