17.8.07

Esperar....


Massa sovint esperem quelcom, una trucada, un missatge, un amor, una proposta...Es aquella il·lusió que ens fa viure donant un sentit a la nostra vida. Llavors però, quan l’espera es converteix gairebé en una obsessió arriba el sofriment, el comprovar que tot allò que et mantenia viva esdevé quelcom ple de patiment. Comença la desil·lusió, el desengany...la solitud.
L’home com a espècie, ha esdevingut des de sempre un animal social. Aleshores tenim la necessitat de compartir, de parlar, de gaudir en comunitat. Quan trenques els estereotips d’aquesta comunitat i passes a ser persona sola que continues però tenint aquesta necessitat és quan et trobes desencaixat, fora de lloc.. Sovint llavors ens agafem a qualsevol intent de compartir quelcom, quan ens il·lusionem en petites, minúscules coses que en altres situacions no tindrien importància però que en aquests moments de solitud, sigui buscada o vinguda, cerques quelcom per no caure en la supervivència més pura. Cada dia, cada hora, minut o segon pot esdevenir etern amb el desig de buscar qualsevol complicitat.
Llavors recordes el que ja saps, el que et diuen, el que ja has llegit... Només podem esperar quelcom de nosaltres mateixos...et rebel·les contra tu mateixa perquè ja ho sabies, t’havies fins i tot jurat i perjurat que no cauries més en el parany però la necessitat d’aquestes il·lusions, d’aquesta complicitat d’aquest compartir t’han tornat a jugar una mala passada. Intentes mentalitzar-te altre volta, no pots cercar en els demés el que cal que busquis en tu mateixa, només pots esperar de tu, il·lusionar-te amb tu, compartir amb tu...en definitiva estar bé amb tu, amb totes les teves possibilitats i la teva essència. Saps que quan ho aconsegueixis tindràs pau però, per què costa tan trobar aquest camí? Potser perquè no ens han ensenyat a estar sols....
Com es passa un estiu sense projectes, sense futur???

5 comentaris:

Barbollaire ha dit...

has vingut a casa i m'has parlat d'esperança...
jo voldria deixar-te un cabasset de petons i abraçades, que et fessin un xic de servei...
dibuixar-te un somriure...
tots estem, en el fons, sempre sols... per més persones, estimades, conegudes, que ens envoltin...
si no ens sabem estimar nosaltres mateixos (i a mi també em costa moltíssim..)...

em sembla que sols t'he dit
obvietats...

un petonet ben dolç, nina... ;¬)**

Anònim ha dit...

Ei, jana!

"Es fa llarg, es fa llarg esperar...", diu una cançó. Deu ser per la incertesa del que ha de venir, potser, tot i que en el cas que exposes... deu ser per la certesa del que no vendrà mai? Ufff, massa filosofies, esperançades, evidentment, abans de dinar?

Una besada molt grossa, nineta! ;-)

Joana ha dit...

Hi ha d'haver sempre un bri d'esperança, Jana...Tant de bo sigui així!
Una abraçada!

Viatger ha dit...

La vida esta feta de petits moments de felicitat , que no pots retenir ni fer teus...

Els projectes ja sortiran , el futur sempre es una caixa de sorpreses..

Ara be, aprèn a estar sola, així com no en sabem , tampoc sabem estar amb altres i n'aprenem, no?

Anims Jana , si no tinguèssim moments dolents no apreciariem els bons , no creus !

Petons des de bcn

JANA ha dit...

Barbollaire,
Les teves paraules sempre tan dolces són sempre molt benvingudes... Sí, sempre estem sols en el fons, però a qui no li agrada compartir?? Certament em d'aprendre molt encara, sobretot a estimar-nos. Gràcies de tot cor.
Petonets,-)

Caterina,
Tens raó l'espera sempre és llarga i és tan difícil aprendre a no esperar res, a simplement obrir els braços al que vingui... Però estem acostumats a controlar, a tenir seguretat en tot, i no saber el que vindrà ens trenca aquests esquemes...Aprendre a viure el moment!
Una abraçada sincera i un petonàs ,-)

Joana,
Sortosament i sé que és cert, diuen que l'esperança és l'últim que es perd però....posem l'esperança en nosaltres mateixos.
Una abraçada immensa i un petó ,-)

Viatger,
He reflexionat moltes vegades sobre la necessitat d'haver de comparar per saber apreciar. Sabem apreciar el fred, en contrast amb el calent, aleshores, com bé dius, no valorariem els moments bons si no en tinguessim de dolents. A vegades però tinc la sensació que els bons són tan efímers....
Gràcies per les teves paraules d'ànim, un petonàs ben sincer ,-)

GRACIES A TOTS PERQUÈ MALGRAT SER "VIRTUALS" DARRERE VOSTRE S'AMAGA UN GRAN COR.