5.12.06

FESTEJANT AMB L'ALZHEIMER


Sovint hem sentit parlar d’aquesta malaltia. Sabem que té a veure amb el deteriorament progressiu de les facultats cognitives: orientació, memòria, mobilitat… en definitiva, degeneració neurocel·lular que fa que anem perdent les nostres capacitats, adquirides al llarg de la vida. No és una definició de diccionari, ni de tractat mèdic. És simplement la pròpia, que m’he creat a partir de les meves vivències personals.

Quan la doctora va diagnosticar alzheimer al pare, encara no era prou conscient del que significava, i encara ara m'és impossible fer-me a la idea del que això serà. Perquè aquesta malaltia té que, per ser degenerativa, no saps mai com evolucionarà i fins a quin punt arribarà el malalt. Però el que sé del cert és com pot arribar a ser de dur veure que un ésser estimat va perdent tot el que ha après al llarg de la seva vida.

Sempre ens sembla que aquestes coses no ens tocaran a nosaltres, però sí... i veure la degeneració del propi pare és dur. Sempre en tens una imatge idíl·lica: aquell heroi que quan eres petita representava el màxim exponent i en qui, a mesura que has crescut i madurat, continues veient aquella imatge dolça i tendra, que sempre ha estat al teu costat tot donant-te suport, oblidant sempre els possibles mals moments.

Potser em costa més encara d'acceptar perquè tinc la sort que el pare, físicament, als seus 73 anys, es veu i es conserva molt bé, i malgrat haver patit un parell d’infarts i unes quantes angines de pit puc dir que té una “salut” magnífica. Però quan parlo de salut em refereixo sempre a l’aspecte físic, perquè quan parles amb ell, quan convius amb ell, és quan realment t'adones de com pot ser de dura aquesta malaltia. I si et comences a plantejar com pot arribar a ser-ho -que no m’arribi a reconèixer com a filla seva perquè no sàpiga qui sóc o no s’arribi a reconèixer ell mateix- la impotència que sents és immensa.

Avui he passat una prova molt dura. Al pare li caducava el carnet de conduir, i jo l’he acompanyat a fer l’examen mèdic corresponent. Evidentment tenia dit de la doctora que el porta que havia de deixar de conduir el cotxe, i per tant jo m’he hagut de plantar davant del metge que li feia el control del carnet per explicar-li la situació i dir-li que era millor que no li donés. I avui, doncs, definitivament, quan li han dit "NO APTE", els ulls se li han entelat de llàgrimes, malgrat fer-se el valent perquè jo era allà. I no sabeu com ha estat de penós! Per a ell, evidentment, perquè s’ha considerat ja com un inútil, incapaç ja de fer res, s’ha sentit vell de cop; per a mi, per ser responsable de voler garantir la seva pròpia seguretat i la dels altres... i, encara, he hagut de pensar que sortosament d’aquí uns dies es recordaria que no pot dur cotxe, però que ja no es recordaria de com havia anat la història.

El futur? Incert totalment. Espero que no es deprimeixi i que la situació no es faci més difícil encara, perquè us ben asseguro que la mare, que és la qui conviu amb ell les vint-i-quatre hores del dia, ha de tenir una paciència de santa. Mentre, jo, intento fer-li la vida més lleugera, l’abraço sovint i li dic que l’estimo. No us podeu imaginar com se sent de satisfet. Sembla mentida, però aquests malalts desperten una fina sensibilitat emocional i l’afecte es pot arribar a convertir en el seu únic nexe d'unió amb el món. Sóc al seu costat quan puc, els porto a passeig i desitjo que no arribi mai el moment que em digui: -I tu, qui ets?

Mare, sóc al teu costat, i no et mereixes el dolor i el patiment que entre tots, en Marià, el pare i jo mateixa, t’hem fet o et fem passar. Vulgui ser aquest escrit testimoni de l’amor que us professo.

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei, Jana!

Tot llegint el teu text m'ha vengut davant els ulls la imatge d'una persona de rostre serè, que conserva encara, físicament, l'aparença del tros d'home que va ser de jove tot preguntant-me constantment: "Caterina, i Sóller? No hi vas mai, a Sóller? Jo hi vaig ser de jove, a Sóller, ho sabies?". I en aquest moment he sentit la veu del seu àngel de la guarda tot dient-li: "Va, para, no atabalis la noia". He recordat i he somrigut, tot i una aguda puntada de tristor al cor.

Una abraçada molt forta i... immensament!

Maverick ha dit...

Esta vez voy a expresarme en mi idioma natal porque es un tema demasiado importante para cometer errores gramaticales. Las enfermedades de este tipo, que nunca se sabe como vienen ni porque, y que llevan por una senda de dolor,de frustracion y de impotencia son las mas dolorosas que se pueden pasar, yo lo sé , lo he vivido. A mi me aconsejaban de todo, y a la unica conclusion que se puede llegar es que tanto a la persona enferma como a la persona que lo cuida mas directamente, en este caso a tu madre, hay que darle todo el amor del mundo, todo el cariño del universo y apoyarla y cuidarla mas incluso que al propio enfermo.Siempre me tendras a tu lado .
TeSeTeMe

Anònim ha dit...

Hola Jana:
Llegint el teu escrit se m'han negat els ulls de llàgrimes tot recordant el pare. Ell ens va deixar d'un dia per l'altre. Es molt dur. No sé, però que és pitxor si ja no tenir-lo més de cop i volta, o veure com es va apagant a poc a poc tal i com tu dius. L'únic cónsol que et queda es que saps que no ha patit.
De primer, a cada instant penses en ell: que ja no el tens, que no vas poder dir-li adeu...fins i tot vas pel carrer i et sembla veure'l. A mesura que passa el temps et va quedant un record més serè. M'agrada recordar-lo. Sempre em venen a la memòria vivènces dolçes, alegres, d'ell...
M'agradaria aconsellar-te, però no sé que dir-te ja que el teu cas no le viscut. Et disitjo molta força i aprofita dir-li tot allò que sentis sense por.
Nela

JANA ha dit...

Hola maverick,

Tienes razón en decir que poco valen los consejos en situacions como la que tu pasaste o la que yo describo en mi post. De poco sirven la palabras...sólo quien pasa por situaciones parecidas es capaz de saber lo que representan y el dolor que producen.
Siempre pero, saberse acompañado en este duro camino es de agradecer, aunque sea sólo para oir palabras de solidaridad.
Mucha paciencia y amor y, cuando acaba, cuando te sientes impotente e incapaz de seguir adelante, estas palabras ayudan a volver a empezar....El camino siempre es mas fácil si lo hacemos acompañados y tus palabras son siempre consuelo y ánimo para mi.

Besos desde el fondo de mi corazón.
Tstm ;-)

JANA ha dit...

Hola Nela,

Com li dic al MAverick, de poc serveixen les paraules de consol, és més, qui ha passat per situacions semblants, o simplement pel fet de pedre un ésser estimat, sap la intensitat del sentiment que parlo. Llavors penses que val la pena aprofitar els petits moments que puguis passar al costat de qui estimes tan si es troben en situacions com pot ser un Alzheimer o altres malalties semblants, o simplement, encara que no estiguin malalts, estar al costat d'aquests éssers tan entranyables que han estat al nostre costat durant tota la vida com son els pares i donar-los tot l'amor i estimació que poguem i tot i així, quan ens faltin, sempre ens haurà semblat poc el que els hi haurem donat.

Una besada sincera. ;-)

JANA ha dit...

Eiii caterina,
m'oblidava de tu.... o potser és que ja et tinc tan en mi, ja formes part de la meva família que et sé ben sabedora i conscient de la situació? Pel poc que has vist el Ramon i la Mercè els coneixes perfectament i els teus "tiets" ja formen part de la teva vida, com tu de la nostra...no calen paraules.
Una besada immensa com el blau que ens separa i uneix alhora. ;-)

Montse ha dit...

Hola Jana, t'he trobat al cal barbollaire. Només una abraçada solidària des del meu mar.

JANA ha dit...

Gràcies arare_
A partir d'ara passaré per casa teva també, estic sorpresa de la vostra màgia amb la paraula...i com no endavant amb la bogeria!
un petó ;-)

Anònim ha dit...

...
Un petó dolç, petit, solidari.
De tot cor.
(de vegades, fins i tot els barbollaires ens quedem sense paraules...)
:)

JANA ha dit...

ei barbollaire,

sigues venvingut a descobrir les pinzellades, pots passar sempre que vulguis...amb paraules o sense ;-)

Anònim ha dit...

Saps Jana, ho fas tan bé.Em commou el teu escrit. Jo he estat molts anys en gent gran, gent q vivia en el mateix pis on era la meua mare. Hi havia de tot. La meua mare era cega. La vida és dura xiqueta. Encara la presencia de persones de la teua qualitat, la fa més bona de portar. I és una esperança...

Xe.

JANA ha dit...

hola Xe,
hi ha una cançó de Sau que diu "sovint em sento atrapat en el meu propi malson..." "....cada dia pots pujar al tren de mitjanit..."

Descobreixes que no és el teu malson, que és o ha estat el de molts i tots vosaltres que em recordeu que MAI es pot tirar la tovallola.
Al tren hi cap molta gent, només cal anar en compte que no el perdem... Tu també hi pots pujar...

Una abraçada de cor! ;-)

Maite Fruitós ha dit...

Hola Jana!

Segur que la teva tendresa i l'amor que dónes al pare i tanmateix l'estima, el suport i la companyia que rep la mare, serà un preciós bàlsam per fer menys durs els efectes d'aquesta malaltia tan cruel.

No deixis de somriure encara que et costi, segur que li arribarà la carícia del teu rostre.

Un petó

JANA ha dit...

Molts somriures i moltes carícies que és la millor teràpia, tan per ells com per mi mateixa. Sens dubte myt intentaré que això no els falti malgrat en manquin les forces.

Una abrçada i un petó. ;)*

Anònim ha dit...

Ostres, això sí que és gros. Quin moment devies passar. Endavant, amb aquests sentiments que destiles, segur que els ajudes.

JANA ha dit...

Potser com més dures són les situacions més ens fan estimar (o descobrir com pots arribar a estimar)

Un petonàs Eduard. ,-)

Anònim ha dit...

Ostres, ostres,aquesta malaltia és de les pitjors, i com deia en Tino en la seva cançó es molt dur saber-se dèbil, caminar tot sol a cegues i no poder estimar a qui t'estima. Sortosament en Ramon no estarà mai sol, té la sort de tenir dues dones de bandera al seu costat que amb el vostre amor i tendresa feu que el seu dia a dia sigui plàcid i passi sense ser-ne del tot conscient, el vostre esforç val la pena.Anims i al teu costat pel que necessitis sempre.

JANA ha dit...

Ufff, no saps pas les vegades que he arribat a pensar amb la canço d'en Tino....Zhana, dedicada al pare de la Magda malalt d'Alzheimer...i pensar que el primer cop que la vaig sentir no m'hi vaig identificar gens...És dur.

Jo sóc el pilar petit, la mare el gran i entre les dues fem el possible perquè la seva qualitat de vida sigui el millor possible.
Aquest petit pilar sortosament té grans amics de l'ànima que li donen l'empenteta quan cal...

Gràcies de tot cor.
Una besada immensa. ,-)

Viatger ha dit...

Hola Jana , t'acabo de trobar al bloc del dessmond, i t'he vingut a veure i m'ha emocionat molt aquest post, no se, penso que es molt dur, com be dius , el haver de tractar així al teu pare.Ostia, el tema del carnet deu n'hi do, però crec que vares fer be.!

T'enllaço via bloglines i t'aniré seguint.

Bones Festes !

JANA ha dit...

Gràcies viatger, la porta és oberta pots passar sempre que vulguis.
Les coses que et toquen tan directament permet expressar-les, per sort o per desgràcia amb tota l'emotivitat del món. Escric amb el cor.

Un petó i bones festes!