L'ENCONTRE

Va aixecar-se de la cadira. Feia fred. Va dirigir-se a la barra per pagar la cervesa i després aprofità per anar al lavabo. Mentre hi era, trucada al mòbil. Era ell i li preguntava on s’havia ficat. Ella li respongué: – Coi, on havíem quedat! Ell respongué que també hi era, a la barra, i que s’havia cansat d’esperar. Va riure, ella a la terrassa del bar, ell a la barra i no havien coincidit.

– I ara on ets?

– Jo, als lavabos, i tu?

– Jo, passeig de Gràcia avall; espera’t, doncs, que vinc.

Un malentès no els havia permès coincidir, però ara, a la fi, semblava que arribava el moment. Ella sortí a fora per veure’l arribar. Cinc minuts i era al seu davant. Després d'una abraçada i un petó a cada galta, tornaren a entrar en aquell bar que ambdós havien contemplat durant tota una hora en completa solitud. Ara podrien compartir uns moments. Ell prengué una cervesa, ella ja se n’havia pres tota una gerra, millor un talladet. Parlaren, s’observaren. El temps transcorria. Havien desaprofitat tota una hora, o no? Comentaris banals, feina, nens... Es feia tard i ell havia de recollir el seu fill. Ella havia d'anar cap al tren. Ara ja no contemplava el seu entorn, només a ell, l’escoltava, somreia. Sortiren i caminaren Passeig avall. Parlaven de política, ai!... diuen que és un tema perillós, però ambdós coincidiren bastant en les seves idees. Tenien una invitació pendent per anar a veure George Moustaki. Ell, feia uns dies, a través de missatges al mòbil, li havia ofert una entrada per a l’endemà. No sortí el tema. Potser ja no li interessava anar-hi amb ella? Potser no havia estat com s’esperava? L’havia decebut? S’acomiadaren a l’entrada de l’estació de tren. Només un comentari:

– Quan em jubili em decidiré a ser lluitador per la causa.

– Avisa’m doncs! Un petó i un adéu.

Ella va tenir una bona sensació, era una persona interessant i agradable. Però no va ser un interès per igual. Arribà la nit i s’esperava algun missatge al mòbil tot comentant la trobada. Res. L’endemà li va escriure un mail on ella li comentava que li era impossible assistir al concert. Ell, cap resposta. Silenci.

Passaren alguns dies, coincidiren al messenger un moment, ell es mostrà un poc ofès perquè ella no li havia acceptat la invitació i li havia comunicat molt tard. Ella s’excusà. No podia quedar, tenia els nens i li era impossible combinar-s’ho. Segurament ell no s’ho va arribar a creure. No obstant, el temps li demostrà que ell no tenia cap mena d’interès per tornar-se a veure, per parlar… Simplement no havia estat el que s’esperava. Les expectatives no s’havien acomplert. Ell s’ho havia perdut! Però en el fons del cor d’ella un regust amarg, un petit sargit a la seva ànima. El silenci no li agradava, hauria volgut un comentari, una explicació... Però és així, les cites a cegues tenen això... difícilment es compleixen les expectatives que un o una havia posat en l’altre/-a.

Continuaran però les nits perfumades d’hivern, on la lluna serà testimoni de trobades furtives, amors desconeguts, fent volar estels, il·lusions... perquè, en cada minut, ella descobrirà una nova experiència que l’ajudarà a veure com funciona el món dels humans. Hi ha tantes coses per descobrir! Encara que molt sovint, massa sovint, li facin lliscar una llàgrima.