3.2.07

L'ENCONTRE


Va aixecar-se de la cadira. Feia fred. Va dirigir-se a la barra per pagar la cervesa i després aprofità per anar al lavabo. Mentre hi era, trucada al mòbil. Era ell i li preguntava on s’havia ficat. Ella li respongué: – Coi, on havíem quedat! Ell respongué que també hi era, a la barra, i que s’havia cansat d’esperar. Va riure, ella a la terrassa del bar, ell a la barra i no havien coincidit.
– I ara on ets?
– Jo, als lavabos, i tu?
– Jo, passeig de Gràcia avall; espera’t, doncs, que vinc.
Un malentès no els havia permès coincidir, però ara, a la fi, semblava que arribava el moment. Ella sortí a fora per veure’l arribar. Cinc minuts i era al seu davant. Després d'una abraçada i un petó a cada galta, tornaren a entrar en aquell bar que ambdós havien contemplat durant tota una hora en completa solitud. Ara podrien compartir uns moments. Ell prengué una cervesa, ella ja se n’havia pres tota una gerra, millor un talladet. Parlaren, s’observaren. El temps transcorria. Havien desaprofitat tota una hora, o no? Comentaris banals, feina, nens... Es feia tard i ell havia de recollir el seu fill. Ella havia d'anar cap al tren. Ara ja no contemplava el seu entorn, només a ell, l’escoltava, somreia. Sortiren i caminaren Passeig avall. Parlaven de política, ai!... diuen que és un tema perillós, però ambdós coincidiren bastant en les seves idees. Tenien una invitació pendent per anar a veure George Moustaki. Ell, feia uns dies, a través de missatges al mòbil, li havia ofert una entrada per a l’endemà. No sortí el tema. Potser ja no li interessava anar-hi amb ella? Potser no havia estat com s’esperava? L’havia decebut? S’acomiadaren a l’entrada de l’estació de tren. Només un comentari:
– Quan em jubili em decidiré a ser lluitador per la causa.
– Avisa’m doncs! Un petó i un adéu.

Ella va tenir una bona sensació, era una persona interessant i agradable. Però no va ser un interès per igual. Arribà la nit i s’esperava algun missatge al mòbil tot comentant la trobada. Res. L’endemà li va escriure un mail on ella li comentava que li era impossible assistir al concert. Ell, cap resposta. Silenci.

Passaren alguns dies, coincidiren al messenger un moment, ell es mostrà un poc ofès perquè ella no li havia acceptat la invitació i li havia comunicat molt tard. Ella s’excusà. No podia quedar, tenia els nens i li era impossible combinar-s’ho. Segurament ell no s’ho va arribar a creure. No obstant, el temps li demostrà que ell no tenia cap mena d’interès per tornar-se a veure, per parlar… Simplement no havia estat el que s’esperava. Les expectatives no s’havien acomplert. Ell s’ho havia perdut! Però en el fons del cor d’ella un regust amarg, un petit sargit a la seva ànima. El silenci no li agradava, hauria volgut un comentari, una explicació... Però és així, les cites a cegues tenen això... difícilment es compleixen les expectatives que un o una havia posat en l’altre/-a.

Continuaran però les nits perfumades d’hivern, on la lluna serà testimoni de trobades furtives, amors desconeguts, fent volar estels, il·lusions... perquè, en cada minut, ella descobrirà una nova experiència que l’ajudarà a veure com funciona el món dels humans. Hi ha tantes coses per descobrir! Encara que molt sovint, massa sovint, li facin lliscar una llàgrima.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Un regust amarg dius, si, sé q és això.Ho he tastat; tan facil q seria un comiat elegant, o com a minim amable. Però a vegades la millor relació, pot acabar malament per un mal comiat.És clar q potser q era la millor relació només m'ha semblaba a mi!
Xe.
Un bon rela Jana!
Pd. cada dia estàs més guapa!!

Joana ha dit...

Potser sempre voldríem explicacions...i després d'un per què, un altre. Hi ha qui opta pel silenci.Ho hem de respectar. Uns xerrem massa, d'altres no saben què dir...El món funciona així...
Un bonic relat!
ona nit!

Anònim ha dit...

Ei, Jana!

Per sort no totes les llàgrimes que vessam són doloroses. N'hi ha que no deixen de ser el reflex de la nostra alegria, llàgrimes emocionades que es manifesten i fan ben palès que cada dia surt el sol i tot recomença!

Una besada molt grossa! ;-)

Anònim ha dit...

Comparteixo opinió amb Joana...
Estem el que volem verbalitzar tot.. i els que callen i prefereixen que el temps faci via...

Un escrit fantastic.
Gràcies pels bons desitjos.

Un petonet :¬)**

Maverick ha dit...

I miss you . TeSeTeMe

JANA ha dit...

XE:
Regust amarg, sí, però segur que experìencia positiva, comparteixo amb tu que a voltes petits detalls segurament fan el comiat més elegant.
Gràcies per les floretes, passa quan vulguis a plantar-ne més
Petó. ,-)

JOANA:
Tens raó bonica, cadacú és com és i tot és respectable i suposo que potser la protagonista del relat massa sensible....Visca la diversitat!!
Una abraçada! ,-)

CATERINA:
Sortosament no totes les llàgrimes són de tristesa, però per desgràcia massa sovint abunden aquestes.
T'estim! ,-)

USuari anònim:
no se qui ets però si, certament, i igual que hi ha que prefereix donar-se a conèixer i altres amagar la seva identitat :-)
Gràcies per les floretes, passa quan vulguis.
Un petó ,-)

MAVERICK:
Saps que no entenc ni un borrall d'anglès, però es dedueix, igual que tu has de deduir el contingut dels meus relats. TSTM.
Un petó. ,-)

Anònim ha dit...

Jana... L'usuari anonim era jo...
Un intro de més i no em vaig fixar...
perdó, perdó, perdó...
Petonet ;¬)*

JANA ha dit...

Hahaha vaja, ara que pensava que tenia un admirador anònim....però m'alegra que siguis tu i, en forma, pel que he pogut gaudir en el teu blog.
Un petonàs ,-)*

Anònim ha dit...

Escriu i pinta
la teva vida ,
sigues tu el patro i mariner del teu vaixell,
endavant , tomba , redreça
pero avança,
a l' horitzo :
tens l'altre riba
el teu futur t'espera
Avet_blau

JANA ha dit...

Eiii Avet_blau!

Veig que has captat tot el meu sentiment i emoció dels escrits. I que bonic expressar-ho en aquesta poesia, curta però tan concentrada de contingut. A tu també et dic endavant, em va agradar molt el teu blog i sobretot les teves fotos, són precioses.
Passa per aquí quan vulguis que seràs ben rebut.

Una abraçada! ,-)

Anònim ha dit...

El silenci,
sovint te les paraules mes precises, si l' escoltem.
la imaginacio,
ens dona el desitg
de viure, en mons magics;
les paraules
son al musica
que ens comuniquen els sentiments

la vida es un seguit de silencis, musica, paraules,sentimens...
Avet_blau

JANA ha dit...

Si Niris, sempre endanvant, i pensar que cal treure'n el positiu de tot i gaudir-ne!!!
Un petonàs wapa!

Anònim ha dit...

Fa temps que no quedo, molt.I en el dia a dia sembla que ens exigim constantment coses.
El millor de quan vaig quedar ara fa temps, molt... Sempre va ser la no-expectativa. Molt millor que el sí-sexe, el no-sexe, el sí-conversa agradable, el sí-conversa divertida, el sí-bonic físic, el no-bonic físic.
El millor d'una aventura com aquesta és sens dubte, l'aventura. El començar un nou dia deixant-nos sorprendre.
Molt maca la història.
Sense expectativa.