Mare!

Diumenge va ser la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. No és que tingui un interès especial en el santoral ni tampoc en les celebracions de la capital, però sí que en aquest dia es produïa un fet molt especial per mi: la mare sí que ho celebrava i m’havia convidat a dinar, juntament amb el pare i una amiga molt excepcional, i que ells ja se l’estimen com una més de la família. Doncs bé, vaig aprofitar aquest dia per recordar moltes coses, per demostrar-li l’estimació, l’amor que sento per ella i que vaig haver de trigar quaranta anys a manifestar-li, fins que de la meva boca sortiren les paraules T’ESTIMO. Ara li dic sovint, sense cap mena de recança i intentant recuperar tot aquell temps que no era conscient de quant l’estimava. Els fills a voltes tardem massa a veure la gratitud que els pares ens mostren, a adonar-nos que realment és cert quan ens diuen que “de mare només n’hi ha una” i que “una mare és capaç de fer qualsevol cosa per un fill”.

Ara sóc mare. Només espero que algun dia els meus fills reconeguin aquesta estimació tan gran que som capaços de donar-los, no com un deure, sinó pel fet que he descobert que quan la mare estima un fill no n’espera cap mena de contrapartida, només veure’l feliç. T’ESTIMO, MARE!

M are, aprofito aquest dia,
E special per molts motius, per dir-te que amb en
R amon, heu ressorgit amb força en aquest nou
C amí de la meva vida i l’
E stimació que sento per tu, per vosaltres, és tan gran que mai t’havia dit amb tanta intensitat que T’ESTIMO!