Sovint hem sentit parlar d’aquesta malaltia. Sabem que té a veure amb el deteriorament progressiu de les facultats cognitives: orientació, memòria, mobilitat… en definitiva, degeneració neurocel·lular que fa que anem perdent les nostres capacitats, adquirides al llarg de la vida. No és una definició de diccionari, ni de tractat mèdic. És simplement la pròpia, que m’he creat a partir de les meves vivències personals.
Quan la doctora va diagnosticar alzheimer al pare, encara no era prou conscient del que significava, i encara ara m'és impossible fer-me a la idea del que això serà. Perquè aquesta malaltia té que, per ser degenerativa, no saps mai com evolucionarà i fins a quin punt arribarà el malalt. Però el que sé del cert és com pot arribar a ser de dur veure que un ésser estimat va perdent tot el que ha après al llarg de la seva vida.
Sempre ens sembla que aquestes coses no ens tocaran a nosaltres, però sí... i veure la degeneració del propi pare és dur. Sempre en tens una imatge idíl·lica: aquell heroi que quan eres petita representava el màxim exponent i en qui, a mesura que has crescut i madurat, continues veient aquella imatge dolça i tendra, que sempre ha estat al teu costat tot donant-te suport, oblidant sempre els possibles mals moments.
Potser em costa més encara d'acceptar perquè tinc la sort que el pare, físicament, als seus 73 anys, es veu i es conserva molt bé, i malgrat haver patit un parell d’infarts i unes quantes angines de pit puc dir que té una “salut” magnífica. Però quan parlo de salut em refereixo sempre a l’aspecte físic, perquè quan parles amb ell, quan convius amb ell, és quan realment t'adones de com pot ser de dura aquesta malaltia. I si et comences a plantejar com pot arribar a ser-ho -que no m’arribi a reconèixer com a filla seva perquè no sàpiga qui sóc o no s’arribi a reconèixer ell mateix- la impotència que sents és immensa.
Avui he passat una prova molt dura. Al pare li caducava el carnet de conduir, i jo l’he acompanyat a fer l’examen mèdic corresponent. Evidentment tenia dit de la doctora que el porta que havia de deixar de conduir el cotxe, i per tant jo m’he hagut de plantar davant del metge que li feia el control del carnet per explicar-li la situació i dir-li que era millor que no li donés. I avui, doncs, definitivament, quan li han dit "NO APTE", els ulls se li han entelat de llàgrimes, malgrat fer-se el valent perquè jo era allà. I no sabeu com ha estat de penós! Per a ell, evidentment, perquè s’ha considerat ja com un inútil, incapaç ja de fer res, s’ha sentit vell de cop; per a mi, per ser responsable de voler garantir la seva pròpia seguretat i la dels altres... i, encara, he hagut de pensar que sortosament d’aquí uns dies es recordaria que no pot dur cotxe, però que ja no es recordaria de com havia anat la història.
El futur? Incert totalment. Espero que no es deprimeixi i que la situació no es faci més difícil encara, perquè us ben asseguro que la mare, que és la qui conviu amb ell les vint-i-quatre hores del dia, ha de tenir una paciència de santa. Mentre, jo, intento fer-li la vida més lleugera, l’abraço sovint i li dic que l’estimo. No us podeu imaginar com se sent de satisfet. Sembla mentida, però aquests malalts desperten una fina sensibilitat emocional i l’afecte es pot arribar a convertir en el seu únic nexe d'unió amb el món. Sóc al seu costat quan puc, els porto a passeig i desitjo que no arribi mai el moment que em digui: -I tu, qui ets?
Mare, sóc al teu costat, i no et mereixes el dolor i el patiment que entre tots, en Marià, el pare i jo mateixa, t’hem fet o et fem passar. Vulgui ser aquest escrit testimoni de l’amor que us professo.
